El capitalisme i les barbacoes

Avui, pujant a l’avió, en saber que la passatgera del davant era de Palm Springs, una altra persona li ha fet la pregunta inevitable, tot just 24 hores després de les eleccions nord-americanes. La senyora ha dit que li era igual qui havia guanyat, perquè cap dels dos candidats no aniria a casa seva a fer una barbacoa. L’altra persona ha contestat que sí que era interessant, perquè podia canviar el preu de la seva barbacoa. La senyora ha admès que havia votat al senyor taronja. L’altra també estava contenta pels resultats, i jo m’he posat nerviosa pel caire de la conversa i he deixat d’escoltar.

Però m’han fet pensar, i ara estic asseguda a l’avió escrivint, perquè sento que he de compartir aquesta reflexió. Estic perplexa i, sincerament, no podem continuar esperant que passi alguna cosa que canviï la tendència.

Fa anys que veiem com hi ha canvis molt rellevants en la nostra societat i, en alguns casos, estem recollint el que hem anat sembrant, i això ja és insostenible.

Tingueu una mica de paciència, si us plau, amb l’article d’avui, que pot semblar inconnex, però si llegiu fins al final, ja veureu que no ho és.

Ara penseu en les reaccions sobre la gestió de les devastadores conseqüències de la DANA. Estem envoltats de gent que pateix, que ha perdut els seus éssers estimats o tot el que posseïa. I continuen apareixent missatges d’odi a les xarxes socials, i assisteixo atònita a grups de WhatsApp on coneguts i amics comparteixen mems de polítics o missatges només de rebuig a la classe política, la monarquia, els gestors... I cada vegada més agressius i pujats de to. Tot i que no parem de sentir com n’és d’important la compassió, hi ha un gran buit entre teoria i pràctica.

"Tot i que no parem de sentir com n’és d’important la compassió, hi ha un gran buit entre teoria i pràctica"

D’altra banda, soc sòcia d’associacions que promouen la igualtat i, en concret, la participació de les dones en l’àmbit econòmic. I darrerament, perquè les participants d’aquests grups estem envellint i moltes superem els 50 anys, veig com van perdent les seves feines corporatives. Perquè a les constants reestructuracions de les empreses i els objectius de creixement continu, que normalment són double digit com diuen els americans, només es compleixen si es redueixen despeses. I a la línia de despeses, les més sèniors són les que més “resten” i, no sé encara per què, elles semblen més prescindibles que ells.

Hem creat un grup de suport de persones “en transició professional”. I us tradueixo el que, desgraciadament, això vol dir moltes vegades: treballa més, busca una feina menys remunerada o reconverteix-te en emprenedora encara que no t’agradi. I això quan encara queden mínim 15 anys de vida laboral. És curiós que tothom s’ompli la boca de capitalisme conscient, però en fixar els objectius, les corporacions pensen que el creixement pot ser infinit. Un altre buit entre teoria i pràctica.

He observat, perquè treballo en aquest àmbit, una correlació clara entre la ideologia política que va guanyant adeptes i la davallada de recursos destinats a la diversitat. I em pregunto com impactarà el senyor taronja en aquesta tendència. No només em preocupa que hagi disminuït la seva prioritat, sinó el to de les converses, cada vegada més agressives i irracionals. Entenc que derivades de la por i de la incertesa, però mai basades en la realitat o dades objectives. Un altre buit entre teoria i pràctica.

Observo impàvida com triomfen lideratges totalment demodé del que anomenàvem “mascles alfa” o “a veure qui crida més”. Quan fa anys que parlem de lideratges compartits, cursos de lideratges inclusius, canvis organitzacionals per crear estructures menys jeràrquiques i planeres... Un altre buit entre teoria i pràctica.

Com cada mes de novembre, Forbes publica la llista de les 100 fortunes més grans del país. Veiem pocs canvis i que s'acumula més riquesa; aquest any un, +28%. Ah, i passem de tenir una dona a quatre en aquest top pecuniari. Tot i saber que la millora de la distribució de la riquesa crea igualtat i disminueix la pobresa... Un altre buit entre teoria i pràctica.

"Els psicòlegs associen el narcisisme als negacionistes, perquè en creure’s més intel·ligents que la resta, si no els agrada una teoria o no la poden demostrar en primera persona, la descarten"

Acaba de finalitzar la COP16, la cimera global de la biodiversitat, i llegeixo que no s’han complert els objectius i que dels 196 països participants només 31 han presentat un pla d’implementació per assolir-los. La gran majoria del planeta ha ignorat aquesta cimera, perquè sembla que les Greta Thunberg han passat a la història. En canvi, tornen a estar de moda tendències tan pintoresques com els terraplanistes. Els he investigat, em semblen un fenomen digne d’estudi en el segle XXI, i sembla que psicòlegs associen el narcisisme a aquests negacionistes, perquè en creure’s més intel·ligents que la resta, si no els agrada una teoria o no la poden demostrar en primera persona, la descarten. I en el costat oposat trobem molts joves que pateixen “ecoansietat” per aquest món que ens estem carregant a poc a poc.

Això sí, una nota positiva: tots aquests personatges i teories fomenten la creativitat. Jo mateixa no em puc treure del cap la cançoneta de Eating the dogs and eating the cats.

I ara, com us he promès, ho lligaré tot.

Em pregunto per què hi ha aquestes “males vibracions” generalitzades, la cultura del “viva yo caliente...” i, sobretot, per què sabem tan bé la teoria, però fallem completament en la implementació.

Fa uns mesos vaig estar parlant amb diverses persones que comparteixen la meva preocupació i volíem crear un observatori de persones expertes, crítiques i diverses (és indispensable implicar-hi tothom, sobretot si no pensem el mateix), per debatre i fer propostes de canvi consensuades.

I cada vegada que ens veiem, diem que ho hem de fer. Un altre exemple, amb mea culpa, de saber la teoria però fallar en la pràctica. Ens hi hem de posar JA!