Per què el català és bo per als italians

Que el català esdevingui una llengua oficial a la Unió Europea (EU) no només és bo per al català i els seus parlants sinó que és bo per la UE; per a les llengües oficials amb menys parlants que el català —grec, suec, danès i finès— però també i per a llengües majoritàries com l’italià.

A mitjans de la dècada de 1970 les escoles catalanes van començar a ensenyar anglès com a segon idioma. Per raons geogràfiques i històriques, per a la generació dels meus pares la segona llengua era el francès. La primera i única era el castellà; gallec, català i eusquera sortien a peu de pàgina com a dialectes del castellà. 

La meva va ser de les primeres promocions que va poder escollir com a segon idioma l’anglès. El francès tenia encara molta presència a Europa i podies viatjar a molts països del que ara conforma la UE utilitzant-lo com avui fem servir l’anglès. No cal parlar de totes les ex-colònies de França.

A poc a poc això va anar canviant en favor de l’anglès, una altra llengua global. Recordem que les sis llengües globals —anglès, xinès, castellà, francès, àrab i rus— no ho són perquè tinguin cap qualitat especial que fa que els parlants d’altres llengües les adoptin, ho són perquè són llengües de nacions imperials que les han imposat a sang i foc. El cas de la globalització de l’anglès durant la darrera meitat del segle XX és més subtil i molt més eficient: en lloc d’imposar-se via gent lletja com funcionaris, juristes i militars, aquest cop arribava via gent guapa com actors de Hollywood i estrelles del rock, de la mà d’icones globals a qui tothom vol assemblar-s’hi. Amb la irrupció de les plataformes a Internet, al segle XXI a la gent guapa hem afegit les sèries, els YouTubers i els mems. La xarxa ha creat una mena de llengua franca que s’anomena “Globish" (Global English), una versió simplificada de la llengua anglesa parlada per persones que l’utilitzen com a llengua adquirida.

Les sis llengües globals no ho són perquè tinguin cap qualitat especial, ho són perquè són llengües de nacions imperials que les han imposat a sang i foc

Com us podeu imaginar els francesos no n’estan massa contents. De fet, gens. El francès continua tenint molta importància a la UE i juntament amb l’anglès i l’alemany és en el podi de les llengües de treball. Però aquí s’acaba la festa. La darrera gran batalla que el francès va perdre a Europa va ser la denominació de la moneda única. Els anys previs a la unificació monetària el nom que es proposava era E.C.U., l’acrònim d’European Currency Unit. Un nom en anglès a qui curiosament França donava suport. La raó és que en francès es pronuncia com écu (escut) una moneda de llarga tradició a França. Al final va quedar Euro a proposta del canceller alemany Helmudt Kohl i per una raó molt màriusserriana: en alemany “un ecu” seria “ein Ecu” que és homòfon de “eine Kuh”, una vaca. És un dels curiosos casos en què no només coneixem l’origen d’un mot sinó que en sabem el dia i l’hora.

És també el cas de la paraula francesa ordinateur de la que deriva el nostre ordinador. Resulta que l’any 1955 IBM va comercialitzar el seu IBM 650 a França. El 650 tenia una memòria d’1 kilobyte (sí, ho heu llegit bé), un preu de 150.000 dòlars (equivalents a 1,5 milions de 2023) però el problema més gran és que no tenia nom en francès i computer, en anglès, no era una opció.

François Girard, qui era responsable de publicitat d’IBM l’any 1955, havia estat alumne del llatinista Jaquest Perret a qui va demanar consell sobre com anomenar aquell computer. Després d’estudiar diversos termes el professor Girard va proposar el ja conegut ordinateur com a equivalent a computer. Altres termes que es van descartar van ser: congesteur, digesteur i synthétiseur. IBM va adoptar el terme immediatament, es va estendre al gran públic francès i d’allà a altres llengües com el català, el castellà i el basc. La carta de la facultat de lletres de la Universitat de París està datada a 16 d’abril de 1955.

El francès continua tenint molta importància a la UE i juntament amb l’anglès i l’alemany és en el podi de les llengües de treball. Però aquí s’acaba la festa

La cura que el francès té per la seva llengua contrasta amb el menefreghismo italià. Si els responsables d’IBM a París van tenir una cura especial a l’hora de crear un neologisme adaptat a la cultura francesa, a Itàlia no van tenir cap problema en acceptar computer en anglès. Si haguessin procurat entendre el mot anglès s’haurien adonat que computer deriva del llatí. Putare (pensar, podar) esdevé un acte de col·laboració quan l’hi afegim la partícula cum (amb): cum-putare, pensar o podar junts. Era tan fàcil com dir-ne “computatore” o “computatrice”, com fa l’espanyol mexicà amb “computadora”.

El mateix passa amb mouse, file, desktop  que en italià correcte són en anglès. El més greu de tot, és que als anys 1990 IBM utilitzava aquests termes en les seves traduccions correctes a l’italià: archivio, scrivania. Mouse mai no es va adaptar a l’italià. Ho sé perquè en aquella època jo treballava a IBM i em feia molta gràcia sentir aquests termes quan parlava amb els meus col·legues de Milà. Va ser amb l’arribada de Windows que es van deixar de traduir aquests termes.

A la gent gran els costa llegir un diari italià o seguir un noticiari de la RAI

Avui la plaga de termes anglesos acceptats per la llengua italiana és de proporcions bíbliques. És italià correcte week-end, shopping, location (un lloc per a fer celebracions), audience (audiència d’un programa), gender gap (escletxa de gènere, sentit a Ràdio Maria!) i fins i tot existeix el Ministero del Welfare (benestar). Afegeix a aquesta barreja de menefreghismo i papanatisme el fet que no només l’italià té termes equivalents, sinó que molts manlleus com audience o location són d’origen llatí. A la gent gran els costa llegir un diari italià o seguir un noticiari de la RAI.

Pot semblar una trivialitat però no ho és. Dir les coses pel seu nom sigui ordinateur o scrivania ajuda a entendre’n la funció. Una àvia d’Ohio o de Devon no és més intel·ligent que una de Nàpols o de Brescia, però si ha vist mai una oficina entén perfectament els termes desktop, file i mouse perquè els objectes digitals que, potser sí que veu per primera vegada, són una metàfora de les que veu al món físic i coneix de la seva experiència vital. A la meva sogra de Nàpols les paraules li sonen a anglès, no les entén, les ha de memoritzar i no té cap mecanisme per fer analogies amb el món real i entendre’n així la funció.

D’aquesta importància me’n vaig adonar un dia que navegant amb el Firefox vaig poder veure al peu fugaçment la paraula “amfitrió”. Vaig recarregar la pàgina per comprovar que ho hagués vist bé. Sí, hi deia “Connectant amb l’amfitrió” on normalment hi havia llegit “Connectant amb el host”. Vaig tenir una epifania. Vaig entendre de sobte el que era un host: un ordinador que és el meu amfitrió, que em convida a “casa” seva i, per tant, les normes les posa ell. Tota la vida de dir host de manerà mecànica sense preguntar-me’n el significat m’havia ocultat el sentit real de la meva acció. Qui va tenir la culpa de la meva epifania es la gent de Softcatalà, una associació sense ànim de lucre que des del 1997 fomenta l’ús del català en entorns digitals i que, entre molts altres projectes, manté la versió en català del navegador Firefox i el catalanitzador per a diferents sistemes operatius. Mai no els podrem estar prou agraïts.

Al món hi ha més gent multilingüe (42%) que monolingüe (40%) i els catalans de multilingüisme en sabem una mica

A la feina de la societat civil representada per Softcatalà caldria afegir-hi encara la del Termcat, un consorci públic que té la missió de garantir la creació i la integració de la terminologia catalana en els diferents àmbits de coneixement. Serveis com el Cercaterm són imprescindibles pels que escrivim sobre tecnologia alhora de trobar el mot correcte. Els diccionaris especialitzats i les guies terminològiques són imprescindibles per entendre el món tecnològic que ens envolta. Em consta que estan preparant un d’aquests diccionaris centrat en l’àmbit de la IA. Una de les meves grans aportacions de pescaclics —titulars enganyosos a internet, clickbait en anglès— va sortir de les pàgines d’aquest diari i ha estat acceptat pel Termcat.

El Parlament europeu va publicar l’any passat un informe on parlava de les llengües de la UE. El seu títol Multilingüisme: l’idioma de la UE. Al món hi ha més gent multilingüe (42%) que monolingüe (40%) i els catalans tant des de la societat civil com de les institucions públiques, per un tema relacionat amb una de les sis llengües que esmentava abans, de multilingüisme en sabem una mica. Recordeu que vam adaptar ordinador del francès ordinateur i diem ratolí, arxiu, carpeta, escriptori. I sobretot, sabem el que vol dir amfitrió.