El català a Europa, ni hi és ni se l'espera

Sé que som en ple mes d’agost i que per a una gran majoria de persones aquest és un parèntesi en tota regla. Moltes companyies i departaments d’empresa abaixen la persiana, s’activen els correus automàtics que ens informen que de tal dia a tal altre un o altre serà de vacances, les xarxes socials s’omplen de gelats, festa, dinars a la platja i excursions a racons que teníem pendent de conèixer, i per moments sembla que tothom és feliç i que els problemes s’han esvaït o formen part de quelcom d’una època passada.

Però enmig de tota aquesta estranya calma, amarats de calor i d’un turisme que no para de créixer, la realitat segueix sent la mateixa o fins i tot pitjor. Arreu del territori, a casa nostra, a Catalunya, gairebé tothom s’expressa en castellà i els que ho fem en català som aquella rara minoria que tristament jo ja autoanomeno “espècie en perill d’extinció”. I és en aquests moments quan em retorna al cap allò de l’oficialitat del català a les institucions europees. Què n’ha quedat, d’aquell pacte Junts i PSOE que havia de revertir d’una vegada per totes la debilitat de l’ús social de la llengua pròpia de Catalunya? Quan veurem reconegut el català als nostres estaments i organismes de primer ordre? Quant temps més haurem de veure el català menystingut en l’àmbit normatiu, legal, jurídic i econòmic? 

"A Catalunya, gairebé tothom s’expressa en castellà i els que ho fem en català som aquella rara minoria que tristament jo ja autoanomeno 'espècie en perill d’extinció'"

L’oficialitat del català no és cap ximpleria, i molt menys una rebequeria dels partits independentistes, ans al contrari. Es tracta d’una reivindicació que ve de lluny. Des que Espanya va entrar a formar part de la Unió Europea, l’any 1986, s'han fet molts esforços perquè el català fos oficial a les més altes institucions europees. I, sense cap mena de dubte, en determinades ocasions, aquests esforços han arribat a bon port perquè el català sí que té un reconeixement d'ús limitat en certes entitats comunitàries de segona línia, com pot ser el Comitè de les Regions. Però en cap cas això no significa que els nostres eurodiputats es puguin expressar en català als plens del Parlament Europeu, ni tampoc que es pugui fer ús d’aquesta llengua en les compareixences de la Comissió Europea.

Contràriament, el català és ara per ara la tretzena llengua més parlada d'Europa. Ja són quatre els països europeus en els quals es parla: França, Andorra, Itàlia i l’estat espanyol. El català té tants parlants nadius com l'anglès dins la Unió Europea i és la més gran de les llengües considerades "regionals o minoritàries". Fa anys, dècades de fet, que les institucions catalanes reivindiquen que una llengua que parlen 10,8 milions de ciutadans europeus i que, per tant, ja és “tècnicament” oficial a Europa, sigui també oficial a les institucions europees. Es tracta, sens dubte, d’un cas únic a la Unió: és la sola llengua mitjana que no gaudeix d’oficialitat a tot el seu estat, a Espanya, i que tampoc no és oficial a la Unió Europea. De fet, i d’aquí el greuge flagrant de la situació, hi ha fins a dotze llengües amb un nombre inferior de parlants que sí que són oficials a Europa, com podria ser el cas del danès i el finès, per citar-ne dos a l’atzar, amb 5,2 i 5,1 milions de parlants respectivament.

M’atreveixo a dir, i sense por d'equivocar-me, que molts van celebrar massa aviat aquella carta signada pel ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, notificant a la Unió Europea la seva voluntat de reformar el reglament lingüístic i afegir-hi el català, l’èuscar i el gallec com a llengües oficials. D’això ja fa més d’un any, el 17 d’agost de 2023. I avui sembla que tot estigui congelat. Més enllà de la reunió del Consell d’Afers Generals del passat 24 de març, en què el govern d’Espanya va incorporar en la seva reivindicació l’obligatorietat de tots els estats de respectar tant la identitat nacional de cada estat membre com el plurilingüisme, avui no en sabem res de nou. El català a Europa sembla haver entrat, per dir que no n’ha sortit mai, en estat d’hibernació. 

I aquí, a casa nostra, a Catalunya, i ho vull subratllar, la societat continua creixent sense tenir en compte el català. Els nouvinguts no veuen la necessitat d’aprendre la nostra llengua quan tot avui es pot fer en castellà. I de fet, nosaltres som els primers que canviem d’idioma si se’ns adrecen en castellà. Vuit de cada deu catalanoparlants es passen al castellà quan algú els parla en aquesta llengua, segons es desprèn del darrer InformeCAT. Com pretenem, doncs, que la situació del català no vagi cada vegada més de capa caiguda? 

"L’ús habitual del català entre les generacions més joves ha passat del 43,1% el 2007 al 25,1% el 2022"

La mala salut de la llengua catalana la corroboren les dades. L’ús habitual del català entre les generacions més joves ha davallat quinze punts percentuals en els darrers quinze anys. En concret, s’ha passat del 43,1% el 2007 al 25,1% el 2022, onze punts per sota de la mitjana general. Un escenari gens encoratjador.

Soc la primera que anhelo amb fermesa l’oficialitat del català a Europa. No hi renuncio ni hi renunciaré mai. Trobar-lo en l’etiquetatge dels productes fets a casa nostra, en les seves instruccions, en els prospectes dels medicaments o en determinats avisos i anuncis oficials. Emociona només d’imaginar.

Però, per damunt de tot, i avui més que mai, caldria que ens miréssim el melic i comencéssim a ser exemple lingüístic. Pels d’aquí i pels de fora, pels que venen i pels que vindran, per tothom i arreu. Com se sol dir, passar de la teoria als fets. 

Viure en català, aquí, a casa nostra, a Catalunya.