Catalunya, país industrial

Catalunya és un país d'una forta tradició industrial i exportadora. La indústria catalana va patir una forta davallada (-11,3%) el 2009, però el 2015 el valor del seu PIB ja superava en set dècimes el del 2008. L'anunci de la marxa de Nissan és un cop molt fort per la nostra indústria que, malgrat que la seva resiliència està patint les conseqüències de la reestructuració global d'un sector (el de l'automòbil), que es troba immers en un rapidíssim procés disruptiu i de transició cap a un nou model de vehicle elèctric, compartit i (potser) autoconduït. No sabem com serà l'automòbil del futur, però el mercat s'està híper segmentant en noves categories amb diferents graus d'electrificació; les generacions més joves no contemplen adquirir un vehicle de propietat (com era habitual fa uns anys), la irrupció de la intel·ligència artificial portarà noves capes de softwarització i assistència al conductor. I els grans mercats es desplacen cap a Àsia.

Seria molt llarg fer una diagnosi correcta del futur del sector. Però a la convulsió en aquesta indústria en particular hem de superposar les tendències de fons de la globalització, accelerades després de la crisi de la Covid; i hem de considerar també les respostes dels diferents territoris a aquests canvis.

La crisi de la Covid ha posat de manifest la importància de disposar d'indústria local sofisticada, en sectors com tèxtils avançats, dispositius mèdics, biotecnologia o nous materials. La importància de mantenir una societat pròspera fa extensiva aquesta necessitat a qualsevol indústria de mitja o alta tecnologia. Aquest era un corrent de fons que ja s'havia posat de manifest abans de la Covid: Àsia ens ha mostrat la potència de la política industrial. Els diferents països asiàtics (democràcies com el Japó, Corea del Sud o Taiwan), i ara la Xina, han posat en marxa mecanismes de desenvolupament econòmic basats en política industrial i tecnològica, que han permès graus de desenvolupament inusuals per la seva velocitat i potència. Segons McKinsey, Àsia és una fàbrica de outperformers, economies híper-productives que han passat de la precarietat a la prosperitat a una velocitat sense precedents.

"La crisi de la Covid ha posat de manifest la importància de disposar d'indústria local sofisticada, en sectors com tèxtils avançats, dispositius mèdics, biotecnologia o nous materials"

Àsia ha fet política industrial i tecnològica decidida. També l'ha fet els EUA, encara que deia que no la feia: la indústria tecnològica americana s'explica d'acord amb els desbordaments de coneixement que generen grans projectes tractors com les missions espacials. El Nord d'Europa va començar a despuntar en tecnologia amb les polítiques fineses i sueques, que van donar lloc a Nokia i a Ericsson a finals del passat segle. Alemanya es suma a l'impuls als seus clústers de petites i mitjanes empreses amb l'extensió del model Indústria 4.0, com a resposta a la crisi de 2008, i la seva estratègia d'alta tecnologia. Merkel no renuncia al "capitalisme d'estat" per impulsar nous "campions nacionals".

La tendència al Sud d'Europa ha estat la inversa. Sortim de la crisi del 2008 amb una forta descapitalització tecnològica. No em canso de repetir, alarmat, com Espanya continua ancorada en l'1,24% d'inversió en R+D/PIB; i com Catalunya segueix a l'1,5%. Els països europeus, a la famosa Cimera de Lisboa del 2000 es van conjurar per "convertir Europa en l'Economia més competitiva del món basada en coneixement". L'Agenda Europa 2020 contemplava una inversió del 3% en R+D/PIB el 2020. Estem a la meitat. Començo a sentir veus que fixen un objectiu del 2% pel 2030. 2% era pel 2010! Qui accepti aquests objectius, accepta vint anys de retard en política tecnològica. El 2030, Àsia s'encaminarà cap al 5%.

"No em canso de repetir, alarmat, com Espanya continua ancorada en l'1,24% d'inversió en R+D/PIB; i com Catalunya segueix a l'1,5%"

Estem patint un autèntic i dolorós "brain drain". Generem talent, i coneixement, que no explotem localment perquè el nostre teixit empresarial no el pot absorbir. Quants de nosaltres coneixem joves molt preparats que han de migrar a l'estranger? Seguim paralitzats en dos axiomes que s'han mostrat incorrectes: a) la millor política industrial és la que no existeix (o, en altres paraules, el millor que pot fer l'Administració és no fer res), i b) l'R+D es fa en universitats i centres de recerca i (si es pot) es transfereix. Axiomes obsolets i incerts. Hem vist com, en altres països, les polítiques d'atracció, desenvolupament i concentració d'activitats industrials de valor han donat fruits; i com els països més avançats fomenten de manera explícita els projectes d'R+D industrials en cooperació amb universitats i centres de recerca.

Proposo el següent: dediquem l'1% del pressupost de la Generalitat a l'impuls a projectes d'alta tecnologia i elevat impacte en entorns industrials. Només l'1%. Uns 250 milions anuals. Per activar 200 nuclis industrials d'alta tecnologia en tot el territori, cada un d'ells orientat a generar avantatges competitius industrials i ocupació de qualitat. Projectes d'elevat repte científic-tècnic i elevat impacte sectorial, que poden ser orientats en reptes temàtics: canvi climàtic, intel·ligència artificial, biotecnologia, vehicle elèctric... Projectes desenvolupats per empreses, que atreguin inversió privada en proporció d'1 a 3, mobilitzant per any una inversió en R+D d'uns 750 M€. I amb aquest 1%, fixar-nos un objectiu d'impulsar 50 startups deep tech per any, sorgides d'entorns científic-tècnics. 

"Proposo que dediquem l'1% del pressupost de la Generalitat a l'impuls a projectes d'alta tecnologia i elevat impacte en entorns industrials"

Deep Tech Catalonia. Només l'1%. Si ho fem de forma sostinguda, la generació de teixit tecnològic, l'aparició de clústers tecnològics i l'apropament cap als estàndards europeus serà ràpida. No estem inventant la roda: és el que han fet els països líders. Si fóssim consultors, això és el que li diríem a una empresa que ens contractés: destini una part petita del seu pressupost a projectes disruptius, a projectes que puguin transformar la seva realitat, a projectes que assegurin la seva supervivència i èxit en el mitjà termini. Només un 1%. Posem fil a l'agulla.

*[1] . Solà and X. Sáez, La indústria catalana: evolució recent, estructura sectorial i estructura empresarial, in: 3r Congrés d'Economia i Empresa de Catalunya - Full papers. URL https://www.scipedia.com/public/Sola_2018a