La necessitat catalana dels peatges

En una de les operacions més barroeres de populisme dels darrers anys, el govern espanyol, amb el beneplàcit de la Generalitat, va eliminar els peatges de les autopistes catalanes pel simple fet que la concessió havia acabat. No pas analitzant la conveniència de mantenir-les, no. Simplement per voluntat de fer-se el simpàtic, electoralment parlant. I amb un agreujant: sabent que el 2024 s’han de reimplantar els peatges per simple imposició de Brussel·les.

L’estil dels governs peninsulars són d’estètica llatinoamericana -nosaltres els vam ensenyar. Es tracta de governar sense crear malestar per les decisions polítiques. Mentre, d’estranquis, es van colant les mesures impopulars. Aquesta ha estat l’estratègia Sánchez amb els seus col·legues de govern: les lleis populistes (lligades majoritàriament, ignoro per què, a l’activitat sexual) han distret la gent de lleis tan importants com les jubilacions, subvencions NextGeneration, reglamentacions diverses, etc.). A Catalunya és pitjor: les lleis només es limiten a les populistes que, a sobre, són de dubtosa, per no dir impossible, implementació.

Tenint en compte el bombardeig polític-mediàtic em veig en l’obligació de mantenir que les vies ràpides han de ser de pagament i, a més, el transport pesat ha d’estar obligat a utilitzar-les. Voldria justificar-ho. Per fer-ho agafaré el model alemany. Vostès mateixos transposin-ho a Catalunya.

Es tracta de governar sense crear malestar per les decisions polítiques

Quan els països de l’Est van desempastifar-se de les dictadures comunistes, va començar una certa evolució en el seu comerç que ha culminat, majoritàriament, en la seva integració a la Unió Europea (UE). Va ser llavors, a mitjans dels noranta, que Alemanya -que s’havia reunificat i necessitava fer grans inversions en infraestructures- va decidir que les autopistes havien de ser de pagament sota determinades consideracions. I el Ministeri Federal de Transports va contractar el grup tecnològic en el qual, aleshores, jo treballava. La por alemanya venia provocada perquè, a causa de la previsible integració de països veïns a la UE, el seu territori esdevindria un lloc de pas, i el principi pel qual s’havia regit la seva política de peatges havia de canviar. Fins aleshores Alemanya havia estat, des del punt de vista comercial terrestre, un cul-de-sac. La gratuïtat venia justificada perquè els camions que viatjaven per les autopistes alemanyes eren per servir, en origen o destí, només companyies ubicades en territori alemany.

Ara la intenció de les autoritats alemanyes era la de fer pagar peatge a tots els vehicles no alemanys. Però aquesta possibilitat es va descartar, ja que les lleis de la UE (mercat únic) prohibeixen discriminar entre nacionals i estrangers pel que fa a aquests i altres temes. Per tant, el Ministeri Federal alemany de transports va decidir que només els camions pagarien; fossin alemanys o estrangers. I van encarregar dissenyar un sistema de pagament bastant sofisticat que funcionava mitjançant el GPS i la inclusió en un registre en el qual s’han d’inscriure tots els camions de dotze tones, o més, que vulguin utilitzar carreteres alemanyes.

Catalunya està mancada d’infraestructures i no ens podem permetre el luxe que siguin de franc aquelles que ofereixen clars avantatges a propis i aliens

El sistema va provocar un cert enrenou al principi, però ara ja està assumit i, si no m’equivoco, ha estat emulat per austríacs, belgues, holandesos i algun altre país. Fins i tot per alguns antics països comunistes incorporats a la UE que tenen ara, més a l’est encara, altres països que comercialitzen amb nosaltres. El sistema funciona. El transport que travessa Alemanya sense tenir aquest país com a destí final representa el 35% del tràfic. En els darrers anys, la recaptació ha estat, estiguin atents, de cinc mil milions per any.

Catalunya està mancada d’infraestructures i no ens podem permetre el luxe que siguin de franc aquelles que ofereixen clars avantatges a propis i aliens. Demanar la gratuïtat de les autopistes és una poca-soltada que té els seus orígens en el dèficit de balances fiscals de Catalunya amb Espanya -un problema que ens ha portat a emular-nos amb Andalusia o Extremadura: “Volem autopistes gratuïtes, també!”-. Cal no confondre els orígens del problema. Acceptar aquestes demandes populistes és com trobar normal que els supermercats siguin de franc perquè hi ha determinats individus als quals l’empresa, de manera injustificada, no els paga la nòmina.

D’entrada, i per anar fent boca, el nostre Govern hauria d’implantar un sistema com l’alemany a totes les vies ràpides del país -sobretot a l’Eix Transversal-. Clar que, per fer això, cal un cert coratge. Si Alemanya no es pot permetre autopistes de franc, nosaltres menys. No sé si calen moltes més justificacions.