Cegament

L'autoestima és la gran lluita de les dones del segle XXI. Una dona forta, llesta, simpàtica, guapa i fantàstica pot ser destruïda per ella mateixa perquè no ho veu, no ho vol creure, o li han repetit massa vegades que allò que vol no és per ella, perquè ella no és prou bona o no s'ho mereix.

A les dones crescudes a principis de segle se'ns ha dit que havíem de ser perfectes mentre també se'ns ha dit que ens havia d'importar una merda. I, és clar, aquesta fórmula no sempre és fàcil de digerir. "Fes veure que no t'afecta, però recorda maquillar-te com una princesa, anar al gimnàs cinc cops a la setmana, llegir els llibres d'actualitat, tenir una opinió pròpia, lluitar per la teva presència i perquè els altres et vegin com una igual. Vesteix amb un estil propi i diferent del de la resta. Parla cinc idiomes, sigues divertida i original. En definitiva, sigues una versió distesa i relaxada de la superwoman mentre acabes de fer coses a les onze de la nit esperant que acabi l'última rentadora. A ningú li agraden les dones que es prenen massa seriosament a si mateixes. Gaudeix una mica de la vida!".

A les dones de la meva edat se'ns ha bombardejat amb milers de missatges contradictoris que, les que ens els hem pres seriosament, han fet que acabem amb una forta angoixa al pit que no ens deixa respirar quan tenim una època baixa. Però tampoc ningú entén de què ens queixem, nosaltres, que ho hem tingut tot i sempre hem pogut triar. Nosaltres que no ens hem vist (o com a mínim la majoria) subjectes a una opinió d'un patriarca que ens dictava de manera sentenciosa el que havíem o no havíem de fer. Nosaltres, que hem pogut estudiar fora, que hem pogut educar-nos de la manera que hem trobat més encertada, que hem pogut gaudir d'una vida pròpia abans de caure en les mans d'un home fins que el divorci ens separi. Nosaltres, que hem pogut sortir de l'armari amb més o menys traça i que hem tingut un grup d'amigues amb qui parlar, escoltar-nos i compartir frustracions vitals.

"A les dones de la meva edat se'ns ha bombardejat amb milers de missatges contradictoris que han fet que acabem amb una forta angoixa al pit que no ens deixa respirar quan tenim una època baixa"

I, malgrat tot, encara somiquem quan no hem tingut un bon dia, ens sentim inútils o estafadores quan no hem fet bé una tasca, i sentim una forta culpa al pit quan mengem més de tres galetes abans d'anar a dormir, després d'haver sopat.

A vegades, quan parem una estona i mirem per la finestra, veiem que l'aigua del canal continua fluint per moltes tasques que hàgim acabat al llarg del dia. Que no ens vindrà ningú a donar un premi quan acabem de fer una cosa bé i que, a vegades, ni tan sols les persones que més ens estimen sabran com ens sentim abans de tancar la llum de la tauleta de nit.

I per això, malgrat les mil contradiccions amb les quals ens enfrontem, hem de ser capaces d'estimar-nos. Però no com ens diuen els anuncis, sinó de manera genuïna. Estimar tota la simbiosi que som i representem, amb les nostres virtuts, els nostres defectes i les nostres mediocritats. Entendre que no som ni mai serem perfectes, però que podem anar polint-nos, a poc a poc i sense pressa, per ser una versió més bona del que som. Perquè l'amor és revolucionari, però l'amor cap a una mateixa és imprescindible per ser feliç.

"No som ni mai serem perfectes, però podem anar polint-nos, a poc a poc i sense pressa, per ser una versió més bona del que som"

Algunes de nosaltres, i aquí sí que parlo en primera persona, hem buscat la certesa a fora durant molts anys. En desconeguts, en amistats i coneguts, en parelles o en familiars... però tot resulta insignificant si una mateixa no s'ho creu i tampoc ho valora. No ho hem tingut fàcil, per estimar-nos, en una cultura que ens ha dit que sempre ho estem fent tot malament mentre ens obligava a ser perfectes sota el pretext de la decisió lliure i desinteressada. Ni tampoc tenim un camí al davant que sembli massa prometedor.

Tanmateix, cal que ens apliquem la crítica en la justa mesura, però l'amor en excés, perquè davant del món furiós, cruel i devastador en el qual ens toca viure cada dia, cal que hi hagi algú que ens estimi cegament. I aquesta persona és i hem de ser, nosaltres mateixes. La resta ja es veurà.