Del centre del món a París

Per un tema familiar m’ha tocat ser a París aquest principi de juliol just enmig dels aldarulls que hi ha hagut a tot França provocats per la mort del jove de 17 anys Nahel M. per part de la policia. Mentre al navegador comprava els bitllets del TGV que m’hi havia de portar des de Perpinyà, Twitter em mostrava el país veí submís en un clima de guerra civil, amb cotxes, escoles, ajuntaments i biblioteques calcinats, comerços assaltats i policies estomacats per grups incontrolats. Macron reaccionava tard i malament i l’ombra d’alguna mesura extrema com l’estat d’excepció començava a planar en l’ambient. Els disturbis amenaçaven amb estendre’s al centre de París. Vaig dubtar de si emportar-me el casc de la moto per si un cas.

La primera sorpresa va ser en arribar a Perpinyà, a l’estació de tren que Dalí va qualificar l’any 1965 de “centre del món”. M’hi esperava trobar l’exèrcit, o almenys mesures excepcionals de protecció i control d’accessos. Res. Cap tren cancel·lat, cap policia de més —de fet no en vaig veure cap— i molts TGV cap al nord. És encara més sorprenent si tenim en compte que França està en nivell “Sécurité renforcée - risque attentat” segons diu el web del Ministeri de l’Interior.

Perpinyà no, però París sí. Arribaria a la Gare de Lyon i seria un malson de controls i de circulació restringida. Les principals atraccions turístiques tancades. Tampoc. Desenes de milers de turistes fèiem com si res, aliens a tot el que passava a la resta de l’hexàgon. Els parcs plens, les cues infinites, els vaixells del Sena a vessar, les terrasses plenes i els trilers de la boleta de goma-escuma fent més negoci que mai (l’aposta mínima ja és 50 euros). Curiós tot plegat.

"Desenes de milers de turistes fèiem com si res, aliens a tot el que passava a la resta de l’hexàgon"

En canvi, quan a casa posava els canals d’informació 24 hores i les xarxes socials resultava que era a Vietnam. Trucades de familiars i missatges d’amics preguntant si estàvem bé i que no sortíssim pel carrer al vespre. Treia el cap per la finestra i veia restaurants plens i gent passejant amb tota normalitat. Estava vivint dues realitats alhora, dues realitats disjuntes: l’una la del centre de París on el seu bé més preuat, el turisme, viu aïllat del món en un temps i espai propis i l’altra la de les xarxes socials i els mitjans on tot el que passa al món passa aquí i ara.

Hi havia aldarulls? Sí, molts i de molt greus que van arribar al seu màxim quan una turba va assaltar la casa del batlle de Haÿ-les-Roses, li van calar foc i per poc no cremen tota la seva família a dins. Tots hem vist les imatges a les xarxes del tret a boca de canó al malaguanyat Nahel, els focs a edificis públics, els assalts a botigues i la violència gratuïta. També hem vist vídeos de revoltats fent de franctiradors, incendis d’edificis d’altres països i infinitat d’imatges falses o manipulades per incitar a l’odi i provocar més aldarulls. 

Les autoritats han destacat en repetides ocasions el paper distorsionador que les xarxes socials estan tenint en les revoltes d’aquests dies; el mateix Macron les assenyalava com a corretja de transmissió d’informació falsa. Tant és així que després de l’intent d’assassinat del batlle de Haÿ-les-Roses, un decret del ministre de l’interior restringia l’accés a les xarxes socials en determinats barris a la nit per evitar la propagació d’informació falsa que atiés la violència. El suposat decret —una captura de pantalla— era també fals. Quan els mitjans van desmentir el missatge ja havia fet la seva feina d’escampar odi: internet només es tallava en barris considerats conflictius a la nit. I tothom sap què implica que un barri sigui conflictiu. Us ben asseguro que quan ho vaig llegir, abans de comprovar la seva veracitat, no vaig témer ni un instant per si em tallaven internet al meu cèntric apartament a la Tour-Maubourg tocant del Sena.

"Una potència cultural, econòmica i nuclear que no sap com educar els fills a casa"

Mentiria si us digués que a París no es percebia res de tot això. Els Camps Elisis estaven plens de tanques tot i que durant el dia la circulació era la normal, i fora dels barris turístics vaig poder veure uns quants cotxes cremats. Però el fet que a París no passés res greu aquest cop és una imatge més de la divisió social, geogràfica, ètnica i religiosa que hi ha a la república. El discurs que sentia a teles i he llegit a diaris, també per part de les autoritats, és el de l’atac als “valors republicans” que traduït vol dir “ells” contra “nosaltres els francesos de veritat”. Ells són els joves descendents d’immigrants, de 3a o 4a generació francesos, però que continuen essent ells. El problema gros no és el foc dels aldarulls sinó les brases somortes d’un imperialisme, una descolonització i una assimilació (no integració) a uns valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat que ja no volen dir res si és que mai han volgut dir alguna cosa. Per entendre bé el que (no) és França us recomano el llibre de Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos de l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís. Veureu com des de l’escola el sistema fa aigues des del moment en què expliquen a la canalla la història dels seus avantpassats amb el mapa d’Astèrix que resulta que també és fals: els gals només ocupaven la meitat de l’actual França, a la meitat sud hi havia ibers. Per cert, la mateixa història dels avantpassats que estudia la canalla a l’escola a l'illa de Guadalupe al Carib i en general a totes les colònies d’ultramar.

En un dels programes que vaig mirar per seguir el tema es parlava del ridícul internacional de França per no saber fer front a aquests problemes. Una potència cultural, econòmica i nuclear que no sap com educar els fills a casa. En un moment donat un dels contertulians, era un expolític convertit en intel·lectual o a l’inrevés, va dir que això és consubstancial a França, que des de la Revolució Francesa s’han succeït els períodes revolucionaris (en va citar molts i només recordo el del maig del 68). Va acabar dient que això és un debat intel·lectualment estimulant i que ja els agradaria a altres països de l’entorn tenir aquest debats tant elevats: “no veig aquests debats a Alemanya, Itàlia, Anglaterra o Espanya” va dir.