El maleït aval

El protagonista del darrer capítol de les eleccions a la presidència del FC Barcelona no ha estat ni un directiu ni un esportista, ni el futbol ni l’essència blaugrana. Qui s’ha endut el protagonisme ha estat el maleït aval i no s’hauria d’haver endut ni un minut de glòria. Perquè aquest requeriment a dia d’avui és del tot injust, perquè l’obligació de dipositar l’aval per ser investit com a president del Barça no té cap sentit, ni des del punt de vista financer, ni des del punt de vista democràtic. Tot i que en el passat sí que va tenir la seva raó de ser, fa massa temps que s’hauria d’haver actualitzat.

Als anys 90 molts clubs de futbol es van convertir en Societat Anònima Esportiva (SAE), ja que els deutes tant amb tercers com amb la pròpia administració els feia inviables per si mateixos. Necessitaven amb urgència injecció de capital per fer net i no enfonsar la competició. Es va establir una fórmula de conversió ràpida i amb ajudes a Societats Anònimes, així entraven accionistes amb capital, capaços de redreçar situacions en risc de fallida. D'aquesta manera, només van quedar exonerats de l’obligació de convertir-se en SAE quatre clubs: Reial Madrid, Athletic de Bilbao, Osasuna i Barça, que es van veure obligats per llei i per comparativa a garantir amb l'aval aquest suposat avantatge.

Ara bé, en la situació actual, aquesta obligació ha quedat del tot desfasada: Us imagineu un aval personal del 15% del pressupost d’una empresa per poder ser conseller de la mateixa? I l’obligació del 15% del pressupost del país per ser investit president? Us imagineu que això passi en una institució privada propietat de les seves sòcies i socis? Doncs això, passa avui encara al Barça.

Us imagineu que això passi en una institució privada propietat de les seves sòcies i socis? Doncs això, passa avui encara al Barça

En primer lloc, per a ser conseller de qualsevol empresa (des d’una Pime fins a grans corporacions que cotitzen en borsa) no es necessita una garantia addicional a la pròpia responsabilitat com administrador. Per tant, la llei limita les actuacions de l’administrador, i ens indica clarament els supòsits i les conseqüències d’una administració deslleial, amb frau, insolvència punible, etc. Existeix una responsabilitat com administradors tant civil com penal tipificada en la nostra legislació actual.

La Ley del Deporte estableix que les institucions que no siguin SAE han de prestar garantia amb aval bancari del 15% del pressupost de l’últim exercici. També tenim un debat interessant en aquest aspecte; Si un directiu de l’antiga Junta es presenta amb nous integrants es considera continuista i per tant no ha de prestar aval? o ha de ser un mínim del 51% de la junta anterior per tenir aquesta consideració i així no prestar aval?

Per tant, i en el cas que ens ocupa, el patrimoni per avalar és de 124,6 milions d’ euros, una autèntica bajanada, sense sentit ni raó de ser en l’actualitat. A més, amb l’obligació de tenir companys de viatge que siguin capaços d’avalar “la seva part” i, propiciant així, que moltes vegades s’acabi substituint talent per butxaca (encara que en algunes ocasions i afortunadament  segur que coincideixen els dos requisits).

L’ indecència de mantenir aquest requisit és tan elevada que porta a dos problemes, que en comptes de protegir al club, l’afecten i perjudiquen directament:

1. Com gestionar el club?  Si per una quarta onada el club no recupera els ingressos, i no pot crear beneficis en els propers exercicis i es mantenen les pèrdues, una Junta que veu en perill el seu patrimoni personal podria vendre actius (jugadors desitjats o patrimoni immobiliari) de primer nivell per salvar-se ell individualment. Per tant, estem davant d’un risc en la gestió perjudicial pels clubs per salvar els béns personals dels seus directius.
2. I la legitimitat? Davant una situació com la descrita, es produeix una clara discriminació no basada en la capacitació ni en las aptituds dels membres d’una futura junta, simplement es redueix a un tema de diners, si en tens pots entrar, si no, sempre estaràs fora.

Tot un miracle

El que hem viscut aquestes darreres eleccions ha estat, si em permeteu expressar-ho així, un miracle. I serà l’ últim si no canviem les condicions d’ara en endavant. Un presidenciable ha decidit mantenir el seu nucli més dur, de més confiança, i per a ell, i per a moltes sòcies i socis que li van donar la confiança, és l’equip amb més capacitat per gestionar el Club, tot i que alguns d’aquests directius són persones que no podien fer front al aval requerit, com som el 99,9% dels mortals d’aquest petit país.

Va decidir mantenir a la seva gent de confiança, anar fins el final, encara que el preu fos no governar, amb l'intenció de mantenir la independència en la gestió i la llibertat per prendre decisions. A més, amb un criteri de prudència, mantenint una junta directiva sense cedir poders a tercers, va diversificar l’obligació, evitant per totes les vies concentrar en un mateix avalador un percentatge elevat de l’aval. En altres paraules, es va negar a vendre el Barça. No oblidem que la part de concentració més important és dels membres de la junta actual i la resta és una diversificació coherent per assolir l’objectiu. Aquest fet reforça encara més el dret i legitimitat de la junta entrant.

 En altres paraules, es va negar a vendre el Barça

La valentia i la determinació per no accedir a les pretensions de cap fons o banc d’inversió, o de cap grup societari important que imposés una forma de gestió determinada i intervencionista, contenia un perill intrínsec, que era quedar-se fora de la consecució de l’aval en els deu dies següents a la victòria electoral.

No vull ni imaginar el xoc i la crisi institucional sense precedents que haguéssim patit entre la legitimació absoluta a les urnes versus l’impossibilitat de presentar en temps i forma el maleït aval.

El desenllaç ha estat el millor pel Barça: aconseguir l’aval diversificat on la major part ha estat aportada directament per membres de la junta directiva. Estem,  per tant, davant d’una legitimitat plena, guanyada a les urnes i davant la Lliga de Futbol Professional. Però també estem davant d’un avís important que ens ha de fer valorar si s’ha de mantenir una llei discriminatòria i ineficient que posa en mans de ben pocs la possibilitat d’aspirar a dirigir el nostre estimat Club.

Tant de bo, pel bé del FC Barcelona i de les seves sòcies i socis, hagin estat les últimes eleccions on s’hagi de presentar un aval bancari per accedir a ser candidat a presidir el club o a ser membre de la junta directiva, ens mereixem talent i capacitació.