Clubhouse: interfície, focus i moment

Clubhouse, la nova xarxa social de la que tothom parla. Clubhouse va d’això: de parlar. De manera espontània, poc preparada, sense producció i sense enregistrament. Com un Twitter però amb veu enlloc de text; com un podcast però sense enregistrament, com una ràdio però sense estudi, com un directe de Youtube però sense vídeo; com els missatges de veu de Whatsapp però ben fets; Clubhouse té alguna cosa de tots però no ho té tot de cap. I d’aquí la seva gràcia.

Comencem pel principi. Semblava que amb Facebook, Instagram, TikTok, Twitter i LinkedIn ja estava tot inventat, i no. Resulta que totes aquestes xarxes es basen en la informació audiovisual, però són poc àudio i molt visuals. Això és, requereixen de la nostra plena atenció i el contingut que hi triomfa és de banda ampla (imatges, vídeos, gifs). Ningú fins l’abril del 2020 no s’havia fixat que hi havia espai per un mitjà social de banda estreta, que no requerís de la nostra atenció focalitzada i que fos més àudio que visual. Ho sabien Paul Davison i Rohan Seth, els creadors de Clubhouse; Andreessen Horowitz, els seus inversors i ho sabien els invidents i la gent gran.

El funcionament és tan simple com desconcertant: per participar d’una conversa només cal obrir l’aplicació i triar una sala. També podem entrar en una conversa via la notificació que rebem quan algun dels nostres contactes hi entra. No s’hi poden pujar imatges, no hi ha xats paral·lels i no es pot enregistrar la conversa. Fa poc, però el poc que fa ho fa molt bé.

"Semblava que amb Facebook, Instagram, TikTok, Twitter i LinkedIn ja estava tot inventat, i no"

Per apreciar-ho bé cal que ens fixem en allò que no es veu, en el cas que ens ocupa, en allò que no se sent. Sorprèn la facilitat d’ús de l’aplicació; en fer poc hi ha poc marge per a la distracció. Accedir-hi tocant una notificació, o començar una emissió només parlant al mòbil fa que la fricció alhora de publicar contingut sigui inexistent. A diferència d’un podcast, no hi ha preproducció, enregistrament, post-producció, pujada al servidor, difusió a xarxes… res. Fins i tot sense voler-ho t’hi trobes! (un tema a revisar). Les interfícies invisibles són les més ben dissenyades. No estic dient que la usabilitat de l’aplicació no sigui perfectible, que n’és, em refereixo a fer allò que és essencial s’hi arriba sense pensar. L’altra fortalesa de Clubhouse —la gran fortalesa— és que el so és d’una qualitat extrema; sense talls, sense silenciar ningú quan dos o més parlen alhora i sense retards. La tecnologia que proveeix de serveis d’àudio és l’empresa xinesa Agora que arran de l’èxit de Clubhouse ha multiplicat la seva activitat per 100.

Cal destacar que l’aplicació es troba encara en beta privada; és de moment només per iOS i no s’hi pot accedir si no és per invitació d’un membre de la xarxa. Fer-ho així els permet controlar-ne el creixement, evolucionar-la segons dades reals d’ús, crear sensació d’exclusivitat i tenir publicitat de franc. Una estratègia similar a la d’Instagram que al seu inici va estar dos anys només a iOS abans no va fer el salt cap a Android.

De moment, l’ambient que hi ha és el del principi de Twitter; hi ha respecte, educació, torns de paraula i la gent està identificada amb nom i cognom. Aquesta darrera circumstància sumada al fet que el mitjà sigui la paraula, el canal la nostra veu i el format la conversa fa que s’evitin els mals entesos de la limitació d’espai d’altres xarxes socials. El fet que el suport sigui en àudio i no en text té dos grans avantatges: fan de Clubhouse una xarxa més resilient a trolls, bots i spammers, i n’abaixa la barrera de la participació; tothom sap parlar per telèfon.

"Clubhouse arriba enmig de la tempesta perfecta: en l’auge dels podcasts, en el màxim de producció i consum de mitjans en 'streaming' a causa"

Clubhouse arriba enmig de la tempesta perfecta: en l’auge dels podcasts, en el màxim de producció i consum de mitjans en streaming a causa, del màxim de missatges de veu de Whatsapp i de la fatiga que provoquen l’atenció focalitzada i el FOMO de la resta de xarxes.

Interfície universal, focus i moment. Tant serveix per a un llibre com per a una aplicació, per a una campanya política com per a un sermó de missa. Avui dijous en parlarem a les 19:30 amb els periodistes Marc Argemí i Miquel Pellicer a la sala “Tecnologia i comunicació” a Clubhouse.