Al meu caòtic cap capturat pel capitalisme li costa molt fer coses que no serveixen per a res. Sovint em trobo pensant que perdo el temps quan duc a terme tasques innecessàries, però que m'aporten molta pau mental, com ara pintar, mirar per la finestra o donar voltes per l'habitació buscant la inspiració. Els meus hobbies fa temps que els computo com a coses necessàries i, així, llegir, fer esport o cuinar formen part de les meves obligacions quotidianes per mantenir (o procurar mantenir) el cap al lloc. Cuinar és el meu descobriment més recent, on no només practico la paciència (habilitat que tinc en molt poca forma), sinó també l'art de jugar amb els diferents ingredients per crear coses noves.
Em costa, fer coses que no tindran un resultat tangible, fa anys que soc així i ja no sé si és personalitat o patologia. Ja de petita només m'agradaven els tallers on et podies endur alguna cosa a casa, un projecte que es veiés i fos evident i que representés, d'alguna manera, el resultat de l'esforç que havies dipositat en aquelles quatre hores entre retoladors de colors gastats i plastilina enganxada a les soles de les teves sabates. Suposo que desprendre'ns d'això és complicat, però hi ha tècniques i, en una època de canvis com és aquesta, estic oberta a aprendre-les per enrobustir l'arbre.
“Em costa, fer coses que no tindran un resultat tangible, fa anys que soc així i ja no sé si és personalitat o patologia”
L'altre dia vam anar al museu amb uns amics a veure l'exposició de la Marina Abramović, una perfomer sèrbia a qui li agrada jugar amb els límits del fet moralment correcte i imaginable per generar aquella incomoditat que et mostra que si una cosa no l'entens és probablement perquè te l'has representat sempre com a prohibida o impura. Més enllà de l'excentricitat de l'autora, em va agradar anar-hi amb tres amics ben diferents amb qui vam comentar, entre altres coses, que difícil és ser una jove catalaneta universitària i trencar amb la culpa de fer allò que sempre se t'ha dit que està mal fet.
Al final de l'exposició hi havia una taula amb llenties i grans d'arròs, cascs i fulls en blanc. Com si fos una taula de l'escola, una noia col·locava els diferents pilonets i repartia fulls davant de cada cadira, prudentment, amb una tranquil·litat pròpia d'una mestra de primària que ja fa anys que és immune als crits de la canalla. Ens vam mirar tots quatre i, entre la vergonya i la negació, vaig preguntar si allò era una activitat tancada o si era oberta a tots els visitants. L'assistent amb energia de mestra d'escola em va dir que era una tècnica que feia servir Abramović per concentrar-se i que compartia amb el públic, i ens va animar a asseure'ns, posar-nos els cascs i comptar llenties i grans d'arròs amb l'ajuda d'un llapis. No va faltar massa perquè dos dels integrants s'esfumessin cap a la següent sala de l'exposició, però jo i l'amic restant ens vam mirar i vam entendre que els dos ho volíem fer, però als dos ens feia molta vergonya. Així que ens vam asseure, ens vam col·locar els cascs i vam posar-nos a comptar llenties.
“Era una tècnica que feia servir Abramović per concentrar-se”
Semblava una tasca senzilla, fins i tot repetitiva o monòtona, però em va costar molt. El meu company, com el bon nen que devia ser de petit, comptava pacientment cada unitat i feia dos pilonets, un de llenties i un altre d'arròs. Jo, en canvi, em vaig trobar fent diversos pilonets mixtos i comptant amb el llapis quants integrants de cada classe hi havia a cada pilonet. Clarament, la superfície d'un foli no era la més resistent, i els grans d'arròs i llenties es movien dispersos, fet que em feia tornar a començar el recompte. El que semblava que seria la cosa més avorrida del món em va semblar molt complicada, però vaig persistir amb la meva tècnica dels pilonets desiguals sumant els nombres al final. Al cap d'una estona vaig aixecar el cap en direcció al meu amic, però ell tot just feia uns minuts que se n'havia cansat i que m'esperava a l'entrada. "Ari, quines equacions feies?", em va dir mentre penjava la bata i tornava els cascs. En aquell moment em vaig tornar a confirmar que em costa molt concentrar-me en una sola cosa, i més encara quan no té una finalitat profitosa o esperable.
Malgrat les dificultats, em va agradar molt, comptar llenties. Potser per l'excentricitat d'asseure'm a un museu a fer una cosa tan trivial, però potser també perquè em va permetre entendre que el meu cap desordenat i esvalotat té un ordre, però és caòtic. La tasca senzilla es va convertir en una missió tremendament complicada, i és que en una societat tan complexa on les coses van de pressa i l'atenció la tenim molt poc entrenada, comptar llenties pot ser un bon recordatori que res és tan rellevant, que el temps passa igual tant si el tenim present com si no, i que, ben mirat, comptar llenties amb un amic pot ser una manera molt relaxant de passar un bon diumenge.