No deixa de ser curiós que en una societat com l’actual, oberta, global, desacomplexada, en què despullem les nostres vides a les xarxes, tothora, i parlem sense embuts de política, de religió i de sexe, comentar amb els amics, familiars, parella o companys de feina el que cobrem a final de mes, continuï sent encara avui un tema tabú.
I és que, per inversemblant que pugui semblar, en termes generals a tots ens costa parlar de diners, molt especialment dels que guanyem. Es tracta d’un tabú històric i cultural, fortament arrelat, que estudis successius s’entesten a posar en relleu una vegada i una altra.
La veritat, i en això no hi ha volta de full, el secretisme que es genera entorn dels salaris afavoreix que es produeixin desigualtats dins de les empreses privades, per allò que ningú sap el que està guanyant el del costat.
"El secretisme que es genera entorn dels salaris afavoreix que es produeixin desigualtats dins de les empreses privades"
En aquest sentit, el pròxim 7 de juliol del 2026, d’aquí a poc menys de dos anys, les empreses europees, i per extensió les d’Espanya i les de Catalunya, viuran un abans i un després pel que fa a la transparència retributiva. A partir d’aquell moment, en compliment de la Directiva 2023/970 del Parlament Europeu, els empleats de les companyies podran conèixer els salaris dels seus companys. La mesura busca erradicar la bretxa salarial entre homes i dones i, per tant, exigirà a les empreses ser més obertes i equitatives en les respectives polítiques salarials. En definitiva, corregir els desequilibris que afecten les retribucions finals i que tenen relació directa amb els biaixos de gènere que de manera predominant infravaloren les tasques que realitzen les dones. Perquè, si bé s’han fet molts i notables avenços en matèria d’igualtat de gènere, el 2020 la bretxa salarial entre els dos sexes encara seguia sent del 13% de mitjana.
Però els canvis no acaben aquí. La directiva també afectarà els processos de selecció, que obligarà les empreses a publicitar el salari o rang retributiu corresponent a les vacants oferides. I és que no explicitar el sou o amagar-lo amb frases com “salari competitiu” o “segons la vàlua personal” són pràctiques que s’han normalitzat i que hauríem d’abolir definitivament. Les referències són irrefutables. Segons s’extreu de l’informe del 2021 de la companyia de dades de compensació PayScale, tot just el 12,6% de les ofertes d'ocupació publicades arreu del món incorporaven el salari. I, honestament, no hi ha res més irritant que saber que l’empresa dona fruita als seus treballadors tots els divendres i, per contra, anar a cegues pel que fa a la forquilla salarial. En un món idíl·lic parlaríem tan sols del projecte, dels objectius i de les il·lusions, però en el món que ens ha tocat viure, mal que ens pesi, necessitem saber si una feina ens és financerament viable o no. Perquè finalment, i cal ser franc, tots treballem per diners.
Però anem al quid de la qüestió. Què ho fa, que les empreses ocultin els sous en les respectives ofertes d’ocupació? Què ho fa, que en ple segle XXI encara visquem els salaris amb tanta privadesa? Què ho fa, que parlar de transparència salarial enceti tanta controvèrsia? Per què tenen els diners tanta càrrega emocional? Certament, no hi ha una clara unanimitat al respecte. Avui trobaríem pràcticament el mateix nombre de defensors que de detractors.
"El 12,6% de les ofertes d'ocupació publicades arreu del món incorporaven el salari"
He de dir en aquest sentit que, pel que fa a mi, em sento envaïda per un bassal de contradiccions. Sóc de les que preserven un total hermetisme quan em pregunten pel meu sou. És un tema meu i només meu, i m’incomoda parlar-ne pels recels que suscita. Ningú no vol sentir-se mal pagat o, tot al contrari, considerat massa ben pagat. Som molts els que pensem que la quantitat de diners que guanyem és un assumpte delicat i que se'ns pot jutjar en funció d'això. És aquest esperit competitiu i capitalista inculcat de pares a fills i que, en més o menys mesura, tots hem heretat.
Però al mateix temps, comprenc i empatitzo amb el perquè d’aquesta futura legislació. Sense anar massa lluny, si ens mirem el cas de Catalunya, l’any 2021 per una mateixa feina les dones van cobrar de mitjana 6.196 euros menys que els homes (25.015 euros per 31.212 euros). Ens omplim la boca de feminisme i d’igualtat, però la bretxa salarial hi és i persisteix. Els lideratges femenins són tant o més bons que els masculins i igual de plurals. Les feines, més manuals, més intel·lectuals, més tècniques, poden ser assumides amb similar competència pels dos gèneres. I per més que tot això sigui una obvietat, continuem sent una societat eminentment masclista, ancorada en la supremacia masculina i la subordinació encara massa reiterada de les dones. Els salaris són un dels grans punts de discriminació recurrent que manifestament cal erradicar. La feminització de la pobresa és una evidència que tan sols podrem revertir amb la pressió legislativa i la consciència social.
"L’any 2021 per una mateixa feina les dones van cobrar de mitjana 6.196 euros menys que els homes"
Dit això, més enllà de sexes o d’aparences, sóc de l’opinió que caldria retribuir cada professional en funció de les seves habilitats i resultats, pel valor que aporta a l’organització. La solvència, l’actitud, la determinació i la consecució d’objectius són factors que haurien de jugar un paper determinant en la configuració del rang salarial.
M’han educat en la cultura de l’esforç i la responsabilitat i, considero, això té un pes que cal reconèixer a final de mes. Es vol transparència? Perfecte, m’hi apunto. Però en cap cas compro ni compraré “el cafè per a tothom”.