Arran dels baixos preus dels cotxes que exporta la Xina, es destapa, altre cop, l’afer de la guerra comercial entre països i de les temptacions proteccionistes que sovint l’acompanyen.
La Organització Mundial del Comerç (ITO, International Trade Organization) fa anys que va fixar unes regles a complir pels països membres. Les darreres han permès això que coneixem com mundialització, la globalització. La ITO no és un organisme que pugui sancionar als membres -si ho fa, les seves sancions no provoquen mal-, però sí facilitar-los el comerç (regles, procediments, pagaments, etc.). Simplement, agrupa uns països del món, la majoria, que s’han posat d’acord per vendre i comprar productes entre ells.
Controlar si els països compleixen les normes és difícil. Especialment en els països sotmesos a una dictadura. Per exemple, està prohibit per la ITO subvencionar la producció de béns que s’han d’exportar. Es considera competència deslleial. I és així que la Unió Europea intueix -en té proves- que la fabricació de cotxes elèctrics a la Xina està subvencionada i, per tant, vol posar barreres a la importació de vehicles fabricats allí. Els aranzels poden arribar fins al 45%.
"Entre els estats membres de la UE s’ha adoptat una decisió intel·ligent que hauria de fixar precedent: han deixat que sigui la Comissió Europea, presidida per la senyora von der Leyen, qui prengui la decisió"
Immediatament s’han aixecat veus protestant o amenaçant. De la Xina, a l'instant. Però també de determinats constructors de cotxes europeus que tenen fàbriques al país asiàtic. Hi ha de tot quan es toca la butxaca. No sembla lògic, però, que Cupra -filial de VW, amb fàbrica a la Xina- protesti mentre VW promou dins la Unió Europea una moratòria per l’emissió de gasos amb l’excusa que no arriba a vendre a Europa el nombre de cotxes elèctrics que tenia previst. Tothom sap que la promoció del cotxe elèctric per part de VW ha estat tèbia. Amb això vull dir que els actors que protesten són múltiples i moguts per motivacions diverses.
En veient els plans d’aplicar aranzels als seus cotxes elèctrics, la Xina va començar a amenaçar de posar aranzels a la importació de carn de porc -producte sensible per a l’economia espanyola-. I van encetar les mobilitzacions catalanes i espanyoles per influir sobre Brussel·les amb l’objectiu que no apliqués aranzels. De res ha servit. Espanya té un sector porcí important. Però tan important com la fabricació d’automòbils.
Veient que no hi havia unanimitat entre els estats membres de la Unió Europea, s’ha adoptat una decisió intel·ligent que hauria de fixar precedent: han deixat que sigui la Comissió Europea, presidida per la senyora von der Leyen, qui prengui la decisió. I la decisió ha estat aplicar aranzels als cotxes elèctrics xinesos. La reacció de la Xina sembla, de moment, ridícula: aplicar aranzels al conyac europeu, ergo, francès.
"Pensar que la Xina aplicaria penalitzacions importants a la importació del porc és d’ignorants; la Xina no pot produir prou carn de porc i és un aliment bàsic de la seva població"
De tot aquest vodevil se n’haurien d’extraure lliçons. Jo en trec tres. La primera és la unitat. Missatge important a la Xina: en aquest tema Europa està unida i qui decideix és Brussel·les. Inútil amenaçar, per part de la Xina, els estats membres individualment. Segona: és positiu simplificar les decisions traient-les dels interessos particulars (els estats membres) i elevar-les a organismes de govern més simples però més potents (Comissió Europea). Tercera: un organisme que gestiona el futur de 450 milions d’interessos individuals no pot cedir als interessos sectorials: a Europa, el cotxe elèctric és estratègic per a la seva població. La miopia del sector porcí és evident. Pensar que la Xina aplicaria penalitzacions importants a la importació del porc és d’ignorants. La Xina no pot produir prou carn de porc i és un aliment bàsic de la seva població. Per contra, penalitzar el consum de conyac és una ridiculesa. El consumeixen les classes mitjanes altes xineses i no deixaran de fer-ho. A més, constitueix un sector petitíssim de l’economia europea.
Els europeus ens hauríem d’acostumar a un fet que juga en favor nostre. Som la primera potència econòmica i comercial del món, i quan actuem de forma unida i ensenyem les dents, el món s’arronsa.