Crisi del Barça, crisi de marca

Parlar de la crisi del Barça i intentar allunyar-se del tòpic no és gens fàcil. Opinió pública i opinió publicada tenen clar les causes i els culpables, i possiblement tenen raó. La gestió dels últims anys de la directiva de Bartomeu no guanyarà cap premi d'excel·lència, i especialment les decisions de l'últim any potser serveixin d'exemple del que no s'ha de fer. Ara bé, escàndols per actuacions presidencials impopulars -o pròpies d'ineptes per alguns- i escarafalls del front opositor -sempre hi ha hagut un front opositor- han estat el pa que si omple diaris. Dels últims cinc presidents, tres han hagut de passar una moció de censura (compto a Bartomeu); vull afegir que els dos presidents no censurats no van donar temps per raons diverses.

Parlar del Barça és parlar de la institució esportiva més important del món, socialment i econòmica. És parlar d'un model singular inimitable i miraculós; en una activitat professionalitzada com qualsevol altre sector econòmic, el Barça competeix en un mercat globalitzat amb empreses multinacionals, alhora que manté una estructura societària on la propietat és dels seus socis, gairebé 140.000. El Reial Madrid té en aparença la mateixa natura, però només ho sembla doncs de facto funciona com una societat anònima on les decisions les pren una persona que ha canviat les normes polítiques de participació per perpetuar-se el temps que li doni la gana.

La discussió avui al club pivota sobre dos assumptes: la convocatòria d'eleccions i la retenció de Messi. Sobre la convocatòria d'eleccions hi ha un factor afegit, la moció de censura contra la directiva presentada per un grup de socis i secundada per tots els potencials candidats a les eleccions.

El fet incontestable que a l'abril tindrem un president nou -Bartomeu no és pot presentar- fa que em pregunti si la moció de censura a la directiva era necessària, si té una utilitat concreta al marge de provocar més soroll mediàtic negatiu arreu del món. Al meu parer, la pregunta és retòrica, la utilitat pel club és zero; la fase de recollida de signatures pot haver tingut una utilitat per alguns dels precandidats, donar-se a conèixer i aconseguir una valuosa base de dades que els pot facilitar el salt de pre a candidat. Res més.

Com deia a l'inici, el Barça és una marca global, un club amb un valor de mercat d'uns 4.000 milions de dòlars, un valor similar al del Reial Madrid. Només els Dallas Cowboys tenen un valor superior. Dels 4.000 milions en què el Barça està valorat, una mica més de 1.400 corresponen a la marca. L'erosió de la imatge del club afecta directament al valor de la marca, i una reducció d'aquest valor repercuteix directament al valor del club i en la seva capacitat competitiva futura davant dels principals club europeus.

"L'erosió de la imatge del club afecta directament al valor de la marca, i una reducció d'aquest valor repercuteix directament al valor del club"

Es dirà, amb raó, que els primers que estan erosionant el valor del club és l'actual directiva amb el seguit de decisions esportives que ha pres en els últims anys. No pot haver-hi defensa per a algunes de les compres de jugadors, algunes amb una lleugera pudor a "pagament diferit en espècie", o errors incomprensibles per a una direcció esportiva professional. El fracàs de l'operació de renovació de l'equip per a la jubilació de la columna vertebral del Barça de Guardiola és un fet; l'Àrea Esportiva és un desastre -des del cessament de Zubi- el màxim responsable executiu esportiu del futbol professional ha empitjorat a l'anterior.

Dins de la directiva assenyalo altres culpables de l'erosió de la imatge del club i els possibles perjudicis al seu valor: el grup de directius que van protagonitzar l'anomenat "barçagate".

Vista l'evolució de l'escàndol tot sembla haver estat un intent de cop d'estat intern, mal orquestrat i executat; posar a liderar el cop un nouvingut, desconegut, sense discurs, al qual no se li coneixen competències rellevants, no sembla bona idea. La primera decisió que pren és passejar-se per tots els mitjans de Barcelona acusant un important executiu de ficar la mà a la caixa sense cap prova, el que provoca que torni a passejar-se 48 hores més tard per desmentir-ho. No és la decisió que prendria Rasputín, oi, més aviat sembla una decisió presa per Pierre Nodoyuna (pels passadissos d'Aristides Maillol, s/n se sap que aquest directiu tènia entre ull i ull aquest executiu doncs el veia com un obstacle per a les seves ambicions). Si afegim que en el moviment hi ha més interés personal que estimació al club, podem estar contents amb el resultat final.

L'últim episodi que torpedeja la salut econòmica del club és la moció de censura. Què la situació del club dóna per a mitja dotzena de mocions no ho dubta ningú, ni el mateix Bartomeu que va viure al costat de Sandro Rosell la que aquest va organitzar-li a Laporta. La qüestió és l'oportunitat de la mateixa. Bartomeu deixarà de ser president al març; la moció de censura només pot avançar dos mesos aquesta realitat. Tal objectiu no justifica el desgast del club; fins i tot genera desconfiança sobre què pot motivar aquest moviment per tan poc guany.

Acabem parlant de la retenció de Messi. Des del desastre de Lisboa, no s'han escoltat més que bajanades sobre la decisió del club respecte al desig de Messi de deixar el club gratis. Els crits a deixar-lo anar oblidaven que Messi a més de ser el millor jugador de la plantilla és la primera font d'ingressos de l'entitat, només per màrqueting més de 200 milions d'euros. Demanar la seva llibertat és senzillament condemnar a la fallida al club.

"Messi a més de ser el millor jugador, és la primera font d'ingressos de l'entitat. Demanar la seva llibertat és senzillament condemnar a la fallida al club"

No em sembla la millor targeta de presentació per qui vulgui presidir el club el fet de tirar de populisme i explicar que prendria decisions impossibles des de la responsabilitat (o que només prendria un clon de Gaspart).

La polèmica és falsa, el contracte era clar i si la seva voluntat era abandonar el club no ho va comunicar a temps: el moment era a finals de maig i ho va veure a finals d'agost. La pandèmia no ha canviat les condicions contractuals de cap jugador: la FIFA va obligar a signar una extensió de dos mesos a qui finalitzava el contracte el 30 de juny (que li preguntin a Saragossa). Messi no va demanar canviar cap data de les seves clàusules contractuals, i qui digui que això és igual, simplement està jugant amb un patrimoni que no és seu, és dels socis. Una altra cosa és discutir si va ser una idea brillant per part de Bartomeu incloure aquesta porta de sortida del millor jugador de la història del futbol. La meva opinió és que no va ser ni brillant ni responsable, i aquest és un tema que hauria d'explicar el mateix President.