Crònica d’una autodestrucció anunciada

El sector turisme no és l’únic que força a la baixa els salaris i l’escassa professionalització. N’hi ha d’altres. La construcció, determinades modalitats de transport, repartiment, etc. I és que el camí que ha trobat l’economia catalana per ser competitiva ha consistit en escanyar en salaris, tot descuidant la productivitat. Per dir-ho d’una altra manera, no s’ha fet l’esforç suficient per augmentar la producció de quantitat de béns i serveis per hora treballada.

Aquesta és una manera avançada de reduir costos a l’hora de ser competitiu: cada persona produeix més per cada hora que treballa. I això s’aconsegueix amb dues eines fonamentals:

• Inversió en maquinària i tecnologia. És a dir, gastar-se diners en adquirir maquinària per fer més productiva l’hora treballada. Però també invertir en tecnologia, en productes software i hardware per millorar el rendiment dels treballadors.
• Inversió en formació. Que els treballadors tinguin una qualificació major, ensenyant-los maneres de treballar millor i fer-ho de forma més eficient. I també invertir en millorar els procediments i els mètodes de treball. I aquí tenim una assignatura col·lectiva pendent que és la racionalització dels horaris. Els horaris catalans són típics de societat gandula. Es gasten massa hores al lloc de treball sense aprofitar-les. I és que, com es diu vulgarment, no és el mateix treballar que fer feina.

Però, és clar, si no es fa tot això -que sí que duen a terme, en canvi, els països avançats que ens envolten- l’única manera de sobreviure i poder vendre a preus raonables consisteix en pagar poc al treballador. Es cau en una espiral perillosíssima de faltes mútues: el treballador se sent mal pagat i rendeix poc, l’empresari exigeix poc perquè sap que paga malament. El resultat és el conegut: un mal servei en tot allò que no són productes manufacturats o gestionats per multinacionals que tenen els estàndards establerts internacionalment. Es dona compliment a la famosa frase dels cubans: “Fidel hace ver que nos paga y nosotros hacemos ver que trabajamos”. Qualsevol cambrer francès o italià es comporta amb molta més professionalitat que el seu equivalent català. I el menfotisme general que demostra a casa nostra qualsevol empleat que atén al públic, és únic al món.

És com un suflé: s'infla l'activitat econòmica amb valor afegit d'escassa densitat, amb llocs de treball molt baixament qualificats que la gent del país no accepta ocupar

I al final un es pregunta: és que potser no hi ha un altre camí per tal de sobreviure? Algú podria plantejar el tema següent: som un país pobre i els quatre que hi vivim ens hem d’empescar estratagemes per poder tirar endavant, protegint-nos els uns als altres. Però no és així. La qüestió sorprenent del fet català és que Catalunya no crea llocs de treball per cobrir les necessitats del país i oferir millors oportunitats a la gent. No senyor. El país es dedica a crear llocs de treball innecessaris per als que han de venir! Per què dic “per als que han de venir”? Molt fàcil, és com un suflé. S’infla l’activitat econòmica amb valor afegit d’escassa densitat, amb llocs de treball molt baixament qualificats que la gent del país no accepta ocupar i, per tant, ha de marxar o prefereix quedar-se a l’atur.

Torno al meu estimat Idescat. Guaitin com ha evolucionat la població a Catalunya:

L’any 2000, la població no estrangera a Catalunya era de 6.080.409 habitants i l’estrangera era de 181.590. 19 anys més tard, la població estrangera havia augmentat fins a 1.159.427 (un creixement del 538%), mentre que els catalans ho havíem fet fins arribar als 6.515.790 (és a dir, un 7%).

Una proporció de mà d'obra estrangera elevada és lògica en països on el creixement econòmic és alt i el benestar de la població va en alça

Una demanda tal de mà d’obra estrangera és una bogeria. Sobretot el seu creixement -de les conseqüències en parlem després-. Una proporció de mà d’obra estrangera elevada és lògica en països on el creixement econòmic és alt i el benestar de la població va en alça. I, aleshores, queden sempre posicions vacants que els nacionals d’aquell país no volen, o no poden, ocupar. Entre d’altres coses, perquè estan tots ocupats en altres llocs de treball més ben pagats. Però no és el nostre cas. Que és únic. En parlarem la setmana vinent.

Ah, i que ningú s’esveri. Aquests articles no van de xenofòbia -mot que s’ha posat de moda entre el periodisme tòpic i cursi, i que s’engalta a tots aquells als que es pretén estigmatitzar-. Aquí es tracta de parlar de xifres i de fets evidents: la demanda de mà d’obra immigrant per motius econòmics és lògica. I, per tant, benvinguda i necessària. Ara bé, estem nosaltres en disposició de demanar-la?