Aquestes setmanes estan sent atípiques, per expressar-ho suaument, en la immensa majoria dels països del món. Ens enfrontem a un Cigne Negre, així ho qualificaria Nassim Taleb, autor del llibre homònim. Un succés altament improbable amb tres atributs: una raresa, produeix un impacte tremend i la naturalesa humana fa que inventem explicacions de la seva existència després del fet. Davant aquesta raresa les activitats regulars han quedat temporalment congelades. Com a ocells suspesos en ple vol.
En el cas de molt de nosaltres, el viatjar era una d'aquestes activitats regulars. Volar com incansables ocells. Viure volant, viure viatjant. Els experts asseguren que una de les raons que s'hagi transmès tan ràpid la COVID-19 és per aquests viatges incessants i que, entre moltes altres accions, repensarem com viatgem, sobretot els vols llargs. Mentrestant des de les nostres llars podem continuar volant, continuar viatjant.
La plana argentina és incommensurable, quilòmetres i quilòmetres d'extensió, de camps, vaques, cultius. Horitzons sense fi i una llum especial. I de tant en tant, trobes espantaocells. Efectius pel que comenten els vilatans. Curiós com un simple ninot aconsegueix dissuadir als ocells i ajuda a preservar les collites. De petita he mirat entre meravellada i temorosa aquests ninots tan reals des de la distància i tan grotescos en la proximitat. I d'un cop de ploma, fa uns pocs dies des de l'altra punta del món, torno a veure'ls. Diferents als de la meva infantesa.
En la campanya de Cambodja, des de la irrupció de la pandèmia, van aparèixer uns peculiars espantaocells. Fotografiats per Chris Schoenmbohm, director i cofundador de Kulen Outreach, ONG que realitza una labor fantàstica per a la comunitat local, contemplo captivada aquestes “efígies de malaltia” que brollen sense parar. Poden accedir a una galeria de fotos d'aquests “espantavirus” en aquest enllaç. Inquietants i fascinants a parts iguals, la seva funció és “enganyar als esperits perquè emmalalteixin les efígies en lloc dels membres de la família en la llar de la qual estan col·locades”, ens explica Chris. En aquesta ocasió no són ocells a les quals s'intenta apartar, és a un virus que ha desplegat les seves ales, ens sobrevola i ens espanta a nosaltres, els humans. Paradoxes de la vida.
Què ens ofereix el futur dels viatges? Desplegarem les ales novament? WTTC indica que el sector podria trigar fins a 10 mesos a recuperar-se, una vegada superat el brot i ja hi ha diverses iniciatives des del món acadèmic analitzant l'impacte d'aquesta crisi en el sector turístic. A tall d'exemple consultin les rigoroses Travel & Tourism Transformed, Regional Studies Association i Travel & Tourism Research Association, o aquests interessants articles de Dimitrios Buhalis i Sara Pastor.
Amb tota seguretat en uns mesos viatjarem novament, confiem que de forma més responsable i sostenible. Mentrestant, seguim el consell de Visit Portugal, organisme de promoció turística del país lusità, la meravellosa campanya del qual “Can’t skip hope” ens convida a parar temporalment, a recollir-nos en els nostres nius:
És temps per a parar
Temps perfecte per a no visitar cap lloc
És temps per a parar
La naturalesa, els paisatges, les platges i els monuments no aniran a cap part, estaran allí esperant per a quan puguem gaudir-los.
I allí estarem quan això acabi i renaixerem de les cendres com l'ocell fènix per a desplegar les ales i volar alt, ben alt. Sense oblidar que, tal com afirma Pepe Mújica, expresident de l'Uruguai en una recent entrevista “…el virus és un desafiament de la biologia per a recordar-nos que no som tan amos absoluts del món com ens sembla”. No ho som i si desitgem viure volant, és fonamental entendre avui més que mai que cal viatjar respectant a la terra, a la seva flora, a la seva fauna i a les seves persones. A volar, aquests dies, només amb la imaginació que és el millor mitjà de transport.