Daron Acemoğlu, un Nobel merescut

Som molts -sobretot els economistes professionals- els que fa anys que seguim els escrits del nou Premi Nobel d'Economia, el senyor Daron Acemoğlu. Vaig tenir coneixement dels seus treballs gràcies al que fou rector de la Universitat de Barcelona, el senyor Joan Tugores. Concretament per uns escrits en els quals parlava del canvi i de la permanència de les elits.

En general, els treballs del senyor Acemoğlu als que jo he tingut accés acostumen a buscar l’explicació, els orígens, dels moviments i dels canvis, o no-canvis, econòmics i socials. He observat que, normalment, i davant d’un problema general específic, la població s’estima més determinar un culpable que no pas buscar les raons d’aquell problema. I és que sovint haurem d’arribar a la conclusió que els problemes que afecten un col·lectiu, si venen de lluny, acostumen a ser culpa del mateix col·lectiu.

"Favoritismes, nepotismes, caciquismes, corrupcions, ... en tots els àmbits i en tots els nivells"

Em va interessar un escrit molt concret, de l’any 2006 i titulat De Facto Political Power and Institutional Persistence (Poder polític real i persistència internacional) que el senyor Acemoğlu va produir amb el també ara Nobel premiat el senyor Robinson. De fet, parlaven de la permanència de les elits. Ells van analitzar un fet concret que els cridava l’atenció. La població dels estats sudistes, els que van perdre la Guerra de Secessió americana, van tenir, fins entrats els anys seixanta del segle passat, una renda per càpita que era l’equivalent al 50% de la mitjana de tots els Estats Units. Com era això possible si feia un segle que la guerra civil ho havia, aparentment, igualat tot amb els estats del nord?

El document fa una demostració molt erudita, amb fórmules i tot, que intenta posar valors a tota aquesta aparent paradoxa. La raó de fons sembla ser la persistència de les elits. Allí va haver-hi una guerra molt crua i moltes lleis i procediments van ser canviats. El canvi més sonat va ser l’abolició de l’esclavitud. Però, atenció, només va canviar l’embolcall, per dir-ho ras i curt. La societat del sud no va canviar massa d’hàbits. I el fet nefast va tenir lloc: les elits es van enquistar. I quan això succeeix, els treballs per erradicar-ho són titànics, en esforç i temps. Un segle en el cas americà, fins que un primer pas, enorme, va tenir lloc amb la llei de drets civils que va impulsar Kennedy i que va acabar implantant el president Johnson que, en ser del sud, era l’únic que sabia i podia enfrontar-se amb les elits del seu territori.

Aquest estudi dels senyors Acemoğlu i Robinson sempre m’ha fet pensar. Crec que una bona part dels problemes que pateixen els estats de l’Europa meridional, concretament a Espanya, en el nostre cas, prové d’unes elits que, malgrat la democràcia, estan encastades en la societat. Ens els de dalt, però també ens els de baix. Favoritismes, nepotismes, caciquismes, corrupcions, ... en tots els àmbits i en tots els nivells. I que, la majoria, són anteriors al franquisme. De fet, les elits profundes han fet fracassar molts projectes de renovació. A tall d’exemple, algú dubta que el poder judicial espanyol és una elit incrustada que ningú, no només no ha pogut, sinó que no ha volgut fer fora?

"Encara hi ha massa elits a l’Upper Diagonal capaces d’enfonsar qualsevol cosa"

Bé, a tot això fa anys que es dediquen els nou laurats amb el Nobel d’economia. Se’l mereixien. Molt interessant el seu llibre Por qué fracasan los países. Allí ens podem veure bastant retratats, sobretot quan es parla de Llatinoamèrica. Tanmateix, ens aniria bé un microestudi sobre Catalunya. Encara hi ha massa elits a l’Upper Diagonal capaces d’enfonsar qualsevol cosa.