La legislació que ve no serveix

Posar en marxa una llei en la qual no creus, que desconeixes com a polític que mai ha hagut de treballar al món freelance (o inclús empresarial) i negociant amb agents socials que donaven importància zero a la feina remota fins fa sis mesos és la realitat amb què afrontem el mes de setembre. Espanya, tot I disposar (com s'ha demostrat) d'una xarxa de fibra que pot suportar nivells d'enganxament màxim, d'iniciatives com Nomad City a Gran Canària on gent de tot el món escull el nostre territori per viure millor i treballar com a mínim amb les mateixes garanties o de voler bolcar-se al turisme de Workations, no és un lloc que fomente la flexibilitat laboral.

M'explique: el primer borrador legislatiu parlava d'assumir una sèrie de despeses per part dels empresaris (per a mi, el punt menys important perquè no suposaven més que una inversió de futur que seria molt rendible), de disposar de teletreball per causes de força major (sovint familiars) i d'adequar els horaris a les possibilitats de cada persona, sempre fent un seguiment del seu rendiment. Hui més senzill que mai gràcies a totes les eines digitals que disposem.

Però la realitat és una altra ben diferent. La decisió col·lectiva dels directius continua posada en una tornada presencial a les oficines, tot I que estem en números de contagis del mes d'abril. I a la negociació de la patronal amb el Govern Central els punts calents no han estat la productivitat o la formació en noves habilitats, sinó mantenir els horaris independentment d'on s'ubique la persona contractada.

"La decisió col·lectiva dels directius continua posada en una tornada presencial a les oficines, tot I que estem en números de contagis del mes d'abril"

Siguem conscients d'una cosa, com explicava Susana Lluna al seu llibre Los nativos digitales no existen: el problema no és només la gent jove, que sovint té menys habilitats online de les que creguem. La gran barrera ve per part d'una societat que no està educada digitalment. I ha sigut això, i no el treball a distància, el que ha fet que molta gent es desesperara al confinament.

La impossibilitat de molts caps de saber com controlar remotament els seus equips ha fet que els obligaren a fer més reunions que mai. Perdent un temps molt valuós per a afrontar els objectius reals, saturant a la gent I impedint-los conciliar la seua vida personal amb la laboral.

Tant és així que, davant la teòrica tornada als col·legis, els sindicats (que tampoc s'havien preocupat gaire fins ara, tot siga dit, d'aquells que exercien les seues funcions als llocs no tradicionals) ja estan aconsellant els pares que demanen la baixa en cas de contagi dels seus fills.

Siguem realistes: ni la majoria dels polítics coneix la problemàtica real de fer la feina a casa ni molts empresaris creuen que pot ser un diferencial positiu no veure físicament els seus contractats. Encara que hi ha xifres incontestables, com que la majoria de les empreses que hagueren d'exercir en remot durant l'Estat d'alarma manteniren els seus ingressos i en alguns casos els pujaren.

Amb aquesta reflexió, la pregunta que ens fem és molt clara i senzilla: val la pena legislar mal per eixir del pas o no serà millor que cada firma negocie amb els seus treballadors baix una supervisió mínima i comencem a fer camí de veres?