La decadència

Ens acaben de dir que es posposen les eleccions al Parlament de Catalunya, i també les del Barça. En tots dos casos són unes eleccions anticipades que per un motiu o altre qui les convoca ho fa més tard del que s’esperava. En un cas el President Torra va anunciar que la legislatura ja estava exhaurida i semblava que convocaria abans d’estiu, després va semblar que ho faria per l’octubre, i finalment la cosa va quedar pel febrer ja obligat per una decisió judicial.

En l’altra cas, va fer falta activar una moció de censura per forçar la situació, i tot i així s’han acabat convocant escurant fins al límit els terminis possibles, i la cosa també va quedar a tocar febrer. Així doncs, cap de les dues eleccions ha estat sobtada ni imprevista sinó llargament anunciada, i malgrat tot quan ha sigut l’hora ens hem vist obligats a posposar-les.

La ciència està mirant com modificar el genoma humà, o treballant per portar una nau tripulada a Mart, i en canvi encara no hem estat capaços de revisar i posar al dia com es vota. Ni aquí ni als Estats Units

En tots dos casos la decisió de l’ajornament s’ha pres de manera més o menys unànime amb arguments sòlids i raonables de salut i equitat, però en tots dos casos la veritable raó de l’ajornament no és la pandèmia sinó el fet que aquests processos electorals encara es basen en normes i reglaments decimonònics. La ciència està mirant com modificar el genoma humà, o treballant per portar una nau tripulada a Mart, i en canvi encara no hem estat capaços de revisar i posar al dia com es vota. Ni aquí ni als Estats Units. És un problema estructural global: la política, entesa com la gestió de l’espai públic, no s’actualitza. El món avança i la política ens frena, ens ancora al passat amb l’excusa de preservar drets i deures.

En el món d’empresa és habitual veure organitzacions que tenen problemes però es resisteixen al canvi. Empreses amb fortes caigudes de vendes, o amb problemes de rendibilitat, sacsejades per un nou competidor més dinàmic que els menja quota de mercat, amb processos industrials envellits que els resten competitivitat, amb problemes de clima laboral, rotació de personal o dificultats per incorporar nou talent... Sigui el que sigui, malgrat les urgències i l’objectivitat del problema tots hem vist organitzacions que despleguen tot un reguitzell d’excuses per no canviar: això que proposes no ho podem fer perquè el marc legal no ho permet; jo sí que ho faria però els altres departaments no ho voldran; ja ho vàrem intentar i no va funcionar; tenim un compromís amb la qualitat i això que dius no compleix els mínims; el nostre prestigi no permet fer proves com aquesta; això no ho ha provat mai ningú, etc etc. Bla bla bla. Excuses per no canviar vestides amb arguments sovint tècnics. Però el resultat sempre és el mateix: decadència.