El dèficit de balances fiscals (i III). On caldria que féssim atenció?

L’obsessió per ser els primers d’Espanya ha estat tot al mateix temps: el manà i el verí letal per a Catalunya. El manà a curt; el verí a llarg. Mentre van regir les economies de les nacions estat -amb els seus aranzels, les seves regulacions protectores, les seves fronteres, etc.- la situació de Catalunya era d’un cert privilegi. Anàvem folgats. Érem la fàbrica d’Espanya i, a canvi d’un mercat desprotegit a qui encolomar els productes, toleràvem aquest famós transvasament de recursos impositius de Catalunya cap a Espanya.

Però aquesta facilitat ha ajudat també a crear una malformació. Ens va acostumar a vendre sense necessitat d’aprendre nous idiomes -amb la castellanització imposada ja anàvem tirant-, ni tampoc ens va obligar a aprendre noves pràctiques (diferents legislacions, costums, hàbits negociadors, etc.). Ens vam acostumar a ser els primers de la classe sense fer massa esforç. D’una classe formada, majoritàriament, per ases. Molt diferent dels holandesos, o els belgues, els suïssos, els austríacs, els danesos, els finesos, etc. que saben perfectament que per poc que es belluguin ja són fora del país. Ells, per créixer, han necessitat sempre mirar més enllà. No era el nostre cas. Aquests petits països, de sempre, estaven acostumats a transaccionar immersos en ambients totalment forans. Nosaltres no. Malgrat que ens molesti, nosaltres teníem al costat Espanya. Per a les coses bones i per a les dolentes.

Com que la vara de mesurar que havíem pres com a referent era curta (Espanya) quan va venir l’hora de capejar els embats forts, ens va agafar afeblits. El muntatge secular català va entrar en crisi arran la nostra entrada a la Comunitat Econòmica Europea combinat amb el canvi d’hàbits i predisposicions dels catalans vers Madrid. Perquè, és clar, les coses van començar a no quadrar: “Molt bé, mantinc dèficit de balances fiscals amb Espanya perquè em permeten col·locar el producte a, per exemple, Extremadura sense pagar aranzels” era la nostra cançoneta tradicional allargassada per la Transició. Però és que des del 1986 també podem col·locar productes sense aranzels a Àustria. I a ells no els hem de pagar cap peatge en forma dèficit en les balances fiscals!

Tot ens ha portat a un estancament molt preocupant i del qual ni els mitjans ni els governants es fan ressò

Tot plegat -atonia general, baixa productivitat, orientació del país cap a sectors poc eficients, dèficit de balances fiscals amb Espanya, sector públic altament ineficient, voler ser els primers d’Espanya (síndrome del cava), etc.- ens ha portat a un estancament molt preocupant i del qual ni els mitjans ni els governants se’n fan ressò. Guaitin el que ens espera. I ara no parlem del consum per habitant, parlem del PIB per càpita (vull dir, xifres engreixades per Catalunya). Així de simple: el que produeix el país dividit pel nombre d’habitants (a paritat de poder de compra, PPA).

Evolució passada i prevista del PIB per càpita. Catalunya = 100.

Font: Cambra de Barcelona a partir d’IDESCAT, INE, AMECO (Comissió Europea) i OCDE

Espanya, tota ella, amb Catalunya inclosa, es queda estancada pels propers 20 anys. El creixement anual esperat per a nosaltres segons la OCDE (1,7%) queda neutralitzat per un creixement parell de la població. No és un futur massa afalagador, no troben? Sobretot quan -l’enveja és lògica- altres països veïns, sense fer escarafalls, van fent la seva. Entre nosaltres, l’anar fent, com anem fins ara, no significa res més que la garantia de l’empobriment i la decadència. I, insisteixo, que ningú es refregui les mans pensant que ha trobat una justificació en la inestabilitat provocada pel procés independentista. Anem malament de fa dècades. Moltes més de les que ens pensem.

Entre els múltiples vicis que hem adquirit en tenir un mercat com l’espanyol hi ha el de no invertir. En general, ens hem enriquit sense haver de posar ni un duro -un cert préstec bancari n’era la solució-. No creiem prou en el retorn a futur de les apostes actuals. Ens priva el curt termini i la gasiveria. I aquest vici es trasllada al comportament macroeconòmic. La Formació Bruta de Capital (per fer-ho simple, allò que un país inverteix en béns materials immobilitzats, és a dir, el que no es gasta en despeses) és un bon indicador. Mirin la fotografia de Catalunya en aquest sentit: la ràtio de Formació Bruta de Capital respecte al PIB.

Ràtio Formació Bruta de Capital / PIB

Font: Cambra de Barcelona a partir d’IDESCAT, INE, AMECO (Comissió Europea)

Ja ho veuen. En inversions tampoc hi toquem gaire. Per això torno al tema del dèficit de balances fiscals. Si mai recuperem aquests diners, el seu millor destí ha de ser la inversió, sobretot en infraestructures i en millores estructurals com ara el funcionament de l’administració pública. Però què succeeix amb la inversió privada? Aquesta es veu estimulada per diversos factors. Però si els volem resumir podríem dir que els factors d’estímul són: bones infraestructures, bon funcionament de les administracions públiques (agilitat, seguretat jurídica, etc. allò que anomenem un país business friendly), ambient favorable al R+D i progrés tècnic (combinació de tecnologia i bona formació). Aquestes són les claus per progressar. No hi ha miracles ni secrets. Es tracta que els que governen afavoreixin aquests factors.

Si la millora del finançament de Catalunya s'utilitza per gastar els diners de manera sensata i prudent, podríem anar a millor i convergir lentament amb els països que ens són semblants en talla

Però on som en aquest sentit? Torno a l’estudi de la Cambra de  Barcelona, al que m’he referit, que té molt suc i que tot català hauria de conèixer. Mirin on som en la despesa dels factors que he comentat: factors tècnics (R+D), educació i formació, i inversió pública total. Parlem d’euros per cada habitant.

Despesa en tecnologia, formació i educació, i inversió pública (2017)

Font: Cambra de Barcelona a partir d’IDESCAT, INE, AMECO (Comissió Europea) i Eurostat

En resum, la lliçó és relativament fàcil i universal. Si la millora del finançament de Catalunya s’utilitza per gastar els diners de manera assenyada i prudent (en tecnologia, formació, inversió en infraestructures necessàries), podríem anar a millor i convergir lentament amb els països que ens són similars en talla. Per contra, si el millor finançament és per practicar l’estructura de despesa tradicional a casa nostra, la fàcil i complaent (p. e. autopistes de franc, allargament de pistes d’aeròdroms, creació de companyies elèctriques públiques, subvencions al sector turístic, despeses injustificades als ajuntaments, etc.) la lluita per la desaparició de les balances fiscals haurà estat un acte inútil i malaguanyat. I el país continuarà en davallada. Com està previst segons les estadístiques que he reproduït aquí.