El dèficit de balances fiscals (II). Depèn on s’emprin els diners

Si bé el dèficit de balances fiscals entre Catalunya i Espanya és un tema recurrent i que s’ha de solucionar d’alguna manera -per un simple fet de justícia fiscal-, convindria fer algunes prevencions. Ho dic perquè el nostre país té tendència a obsessionar-se amb un tema, encimbellar-lo i, a partir d’aquí, pensar que quan el tingui a l’abast tots els seus problemes quedaran resolts. En general, els problemes no es resolen amb cops únics. I això regeix per les balances fiscals. Cal recordar que si aquest greuge desaparegués, les administracions catalanes tindrien més diners. No pas els particulars. Això significa que aquests diners podrien fer-se servir de diferent manera.

Si es destinessin a despesa pública corrent, l’efecte sobre la població seria temporal. Consolidada, però només d’un cop. No significaria que a partir d’aleshores aniríem convergint amb altres països europeus. Faríem un salt de cop i volta -pujaríem un graó- però a partir d’aquell moment la nostra tendència continuaria sent la que era. De sobte ens hi hauríem aproximat una mica, però si la convergència era feble -o nul·la-, lògicament no convergiríem. Expressant-ho gràficament, podríem representar-ho com:

I tenint en compte que la societat catalana s’ha acostumat al dopatge social -ha perdut sentit lliberal i massa gent espera coses de la despesa pública- tenim davant nostre un problema evident. Certament que amb la desaparició del dèficit de balances fiscals el nivell de benestar augmentaria de manera sobtada, però no garantiria, com dic, un creixement posterior sostingut que ens aproximés al nostre objectiu: assimilar-nos als models avançats dels països petits d’Europa. En resum, no ens garantiria un millor futur, una millora en el benestar futur dels ciutadans i una distribució més equitativa de la riquesa.

La manera que aquest increment de recursos econòmics públics revertissin en una millora progressiva i sostinguda seria invertint-los en infraestructures, millora de la formació, recerca i desenvolupament, etc. En tot allò que ens pugui deixar el terreny aplanat i preparat per poder fer coses i millorar el to, no només una vegada i de forma sobtada (una mena de rifa), sinó de manera permanent i pensant en el que ha de venir.

Amb la desaparició del dèficit de balances fiscals el nivell de benestar augmentaria de manera sobtada, però no ens garantiria un millor futur

La gestió dels diners recuperats del dèficit de les balances fiscals, si mai el problema es solucionés totalment o parcial, seria clau. I, un cop més, estem en mans de la qualitat dels nostres polítics. Em remeto al que ja he comentat en altres articles respecte la nostra classe política. La temptació dels populistes -que a casa nostra vol dir tots: des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta- consisteix en gastar per donar satisfacció immediata al ciutadà i fer-se propaganda. Vull dir que queda molt aparent la “despesa social” que acaba traduint-se, generalment, en més salaris públics i no tant en inversió en béns materials de futur els resultats de la qual es detecten a llarg termini.

Com tot en aquesta vida, les panacees només s’obtenen mitjançant el gruix humà i el saber fer. No les porten pas els recursos materials o naturals en si mateixos -comparin els recursos naturals de Veneçuela amb, per exemple, Suècia, i mirin-ne el resultat final-. Paradoxalment, els països amb els recursos més fàcils d’obtenir, aquells que ho tenen tot a mà, acostumen a ser malaguanyats. La potencial eliminació del dèficit de les balances fiscals amb Espanya no hauria de ser rebut com un premi que, de cop i volta, ens cau del cel. El risc  de malbaratar recursos és molt viu. Catalunya mai s’ha administrat econòmicament en els darrers 300 anys -i sembla ser que encara no n’ha après-. El fet que no s’hagin recaptat mai els impostos sembla haver creat uns mals hàbits de govern. Si no canviéssim aquests hàbits, i sense un pla d’inversions establert, l’eliminació del dèficit de balances fiscals consistiria en una festa puntual. Com he dit, una rifa. I els ingressos per rifes acostumen a diluir-se amb el temps.