El dèficit de balances fiscals (I). Quan l’enemic és a casa

Per aquest tema tinc una especial debilitat. I ara els explicaré el perquè. L’any 2003, amb un grup de gent amoïnada (un publicista, un economista de prestigi i un exmembre del govern, entre d’altres) vam decidir iniciar una campanya per denunciar el dèficit de balances fiscals entre Espanya i Catalunya. La vam anomenar El desequilibri. S’hi va adherir gent important i, al final, vam aconseguir més de 7.000 signatures. Vam fer xerrades arreu del país, etc. Una feinada impressionant. Era la primera vegada que es denunciava obertament el tema.

D’aquella experiència en vaig treure una conclusió importantíssima: el principal enemic el teníem a casa. Per la dreta i per l’esquerra. A la dreta, ens vam trobar que prevalien els interessos de les aliances amb Madrid. Recordo, concretament, una presentació al Cercle d’Economia en què algun dels seus membres, per tal d’invalidar els nostres estudis, arribava a desconfiar de les estadístiques de la Unió Europea. Els vaig trobar descaradament covardots. En no ser, la majoria d’ells, empresaris sinó executius d’empreses en general regulades -directament o indirecta-, l’interès de la seva butxaca -massa ben pagada, pel meu gust- mai ha encaixat amb l’interès del país. Mai s’ha transportat en forma de conseqüències beneficioses a llarg termini. La seva postura de defensors d’alts interessos econòmics del país, totalment apòcrifa, ens ha portat a la situació que ara estem i que comento aquí. D’aquesta actitud me’n va parlar, posteriorment, el president Jordi Pujol que, pel que fa a les balances fiscals, havia intentat buscar complicitats entre la gent rellevant de l’economia catalana i no se n’havia sortit. Ho podríem resumir dient que la por de perdre els privilegis del salari (la majoria no eren autèntics empresaris sinó assalariats, insisteixo) els impedia la clara adhesió a qualsevol iniciativa reivindicativa davant d’Espanya. Per fer-ho ras i curt, no estaven disponibles per asseure’s i debatre determinats greuges ja que tenien el cul llogat per Madrid.

Per part de l’esquerra, em vaig adonar d’una actitud molt diferent, encara que igualment perniciosa. Em refereixo al plantejament que he esmentat en articles precedents (“a Espanya ens són amics!”) barrejat, però, amb una predisposició que empastifa el progressisme català d’ençà la mort de Franco i que l’invalida per ser homologat amb el progressisme nord-europeu o nord-americà que es basa en l’eficiència a l’hora de buscar solucions que millorin la societat. Parlo ara d’aquesta obsessió per fer veure que es treballa per salvar qualsevol causa que es cregui populistament justa -no cal que estigui demostrat que ho és- amb una sola condició: que aquesta causa no sigui catalana. Bé, crec que ja m’entenen. I com que el progressisme espanyol diu que entén  “el problema catalán” -però ni l’entén, ni hi fa res- resulta que els progres espanyols són amiguets dels progres catalans. I els uneix a tots l’internacionalisme solidari. En conseqüència, als catalans els aterra ser titllats d’insolidaris per cap espanyol. Total, res a fer tampoc amb les esquerres dominants. I si, a tot plegat, hi sumem els polítics botiflers (aquells que tenen l’amo a Madrid i que, per tant, segueixen la disciplina de partit espanyol abans que defensar els interessos catalans), que fan d’autèntic tallafocs, veiem que el problema té difícil solució.

La por de perdre els privilegis del salari impedia a la gent rellevant de l'economia catalana la clara adhesió a qualsevol iniciativa reivindicativa davant d'Espanya

La realitat és que una de les poques causes que podrien unir els catalans enfront de Madrid és bandejada per les, diguem-ne, elits econòmic-ideològiques d’ambdós bàndols. Es pot comprovar que l’enemic el tenim dins tota vegada que en tots aquests anys, malgrat haver-se demostrat el perjudici, no hi ha hagut cap campanya institucional per intentar arreglar aquest greuge que representen les balances fiscals entre Catalunya i la resta d’Espanya. Al llarg dels anys he proposat -fins a dos consellers d’economia- fer campanya a través del web de la Generalitat -ja saben “La Generalitat Informa”, aquesta web tan útil que et recomana per tots els mitjans de comunicació anar per l’ombra i beure aigua quan fa molta calor, cosa que el meu gos, sense mirar la propaganda de TV3, sap des que va néixer-. Vaig proposar informar-ne de forma permanent. I de forma especialment intensiva quan arriba la campanya de la declaració fiscal. Ningú s’ha bellugat. Ningú, des del poder, sembla interessat en fer proselitisme d’aquest tema. La qual cosa no deixa de ser sospitosa.