Què li demano al nou president?

Ignorem a hores d’ara qui serà el nou president de la Generalitat. Ni tan sols si n’hi haurà un de nou ara o haurem d’anar a eleccions altre cop. Tant fa. La llista de coses que esmento és i serà vàlida, al menys per a mi. Començo.

Primera. Que tingui una visió completa del país i que conegui el territori. Sobrevolar-lo com feia algun dels seus antecessors al càrrec és molt útil. Veure com està conreat, on estan els polígons industrials, com enllacen les carreteres i les vies de tren, els centres productius, etc. Tenir el país al cap ajuda a prendre les decisions d’una manera molt més eficaç i coherent.

Segona. Que faci un esforç per conèixer la història econòmica, productiva i mercantil, que ha fet del país un cas específic. Un cas tant vàlid que avui fa que Catalunya sigui la desena regió europea en recepció d’inversions i projectes. I, sobretot, que no tiri aquesta tradició per la finestra torçant els models econòmics que l’han fet possible.

Tercera. Que sigui conscient que el problema més greu que avui té el país és la productivitat. El més greu de tots. Perquè sense una bona productivitat no hi ha excedent econòmic i, aleshores, res sobre el que està edificada la nostra societat és vàlid: cohesió social, estat del benestar, democràcia, etc. Els països pobres no poden repartir riquesa i, per tant, no tenen pau social. És a dir, no tenen pau.

"Els països pobres no poden repartir riquesa i, per tant, no tenen pau social"

Quarta. Que assumeixi que la riquesa del país -com la de tots els països entenimentats- no es troba en les riqueses naturals. El país no en té. És muntanyós, difícil de conrear. No té mines ni petroli. Però té gent. I la riquesa d’un país és el gruix de la seva gent. Com s’organitza i com treballa. Com s’arremanga cada dia per fer que les coses funcionin. Per tant, aquesta gent cal seleccionar-la i formar-la. Immigració i educació són claus.

Cinquena. Que es fiqui al cap un fet que el populisme intenta fer oblidar als polítics: el tortell del PIB d’un país suma 100. Si un sector es veu sobre estimulat n’hi ha un altre que es veu perjudicat. Per tant, que triï bé els sectors sobre els que cal apostar. No es pot romandre inactiu perquè cal sempre recordar que -encara que per raons diferents a les que vull significar- la moneda dolenta sempre es menja la bona. Les males herbes, si no es limiten, es mengen sempre el conreu.

Sisena. Que s’obsessioni en un fet clar i simple: el PIB en valor absolut no vol dir res. L’Índia té un PIB de 3.400 mil milions de dòlars. El de Bèlgica és de 580 mil milions de dòlars. Una sisena part. Però, posats a triar, què prefereixen ser? Ciutadans indis o belgues? Un ciutadà belga disposa d’un PIB de 50.000 dòlars l’any. Un d’indi, només de 2.400. Catalunya té massa població pel que produeix. La nostra riquesa per càpita s’ha vist reduïda els darrers vint anys.

Setena. Que recordi que l’empresariat real, aquell que manté el país en marxa, no es troba a les organitzacions empresarials oficials -que no són res més que desafortunats muntatges polítics barcelonesos, degeneració política espanyolitzada de les intencions inicials del senyor Ferrer Salat-. L’autèntic empresari català no està organitzat. N’hi ha centenars, milers, que el poder polític té absolutament oblidats. I això no és del tot dolent -l’empresari ha de passar desapercebut i odiar l’excés d’intervencionisme polític-. Simplement cal recordar que no convé actuar contra la massa sanguínia que circula per les venes econòmiques del país. Perquè correm el risc de carregar-nos-la.

"L’autèntic empresari català no està organitzat"

Vuitena. La pandèmia ha causat una bona reacció a Europa: la reindustrialització. Cal apostar per la indústria, sense complexos, lluitant contra els sectors poc o nul·lament productius. I aprofitar els ajuts -Catalunya no els aprofita mai prou- que venen d’Europa. I recordar que, per salvar una indústria, convé fer-ho tot. Si cal, agafar un avió per anar a veure el propietari, es trobi on es trobi. Insisteixo en recordar algun que altre president passat. Molts milers de famílies han viscut i viuen d’aquells viatges en avió que es feien per dir als inversors i productors que Catalunya no és per casualitat la desena regió d’Europa en inversions foranes.

Colofó. És trist reconèixer-ho, i fa de mal dir, però els països pobres no van enlloc. Si Catalunya ha sobreviscut és perquè era més rica que els territoris del seu entorn. Aquest fenomen, per raons diverses, s’ha vist afectat els darrers decennis. Per moltes raons, però, sobretot, degut a uns mals governs. Com a última cosa li demanaria al nou president que, sis plau, canviï la tendència econòmica que, els darrers anys, ha agafat el país. Si ho fa, passarà a la història. I, per a un polític, siguem clars, és que hi ha una honra més gran que passar a la història?