Les persones que tenim una ment idealista, fins al punt de fantasiosa, solem construir castells a l'aire sobre les coses que ens apassionen. Ens fem ràpides il·lusions de com ens agradaria que fossin les coses, ens entusiasmem pensant que la vida serà, per fi, com l'hem somiada sempre, i fem grans projeccions sobre la nostra vida professional i sentimental. Tanmateix, els castells a l'aire s'esvaeixen amb una bufada de vent, i després cal tornar a tocar de peus a terra, a la realitat en la qual ens havíem oblidat que vivíem per un moment.
La setmana passada vaig anar a veure un assaig de castells. La meva amiga Cèlia en fa des de fa anys, i en tots els anys que fa que som amigues no l'havia anat a veure mai. La meva relació amb els castells va poc més enllà de l'admiració i la curiositat, l'estima per una de les tradicions més boniques del nostre país i el testimoni d'alguns amics castellers que m'expliquen el safareig dels assajos.
Els Xiquets de Reus son una de les colles més antigues de Catalunya, i assagen al centre de la ciutat, a un local tant bonic com calorós on no esperava trobar més de cent persones. Allà, saludant algunes cares conegudes i amb el color avellana i els mocadors vermells amb puntets blancs com a uniforme de l'ambient, em sentia com una convidada a una realitat quotidiana, estimada i propera de moltes persones que de tant veure's ja es consideraven alguna cosa més que coneguts.
"Estar tan a prop d'una colla de persones suades amuntegades les unes amb les altres em va recordar que la fortalesa de les persones és quan treballem com les formigues"
Al cap d'una estona, el primer castell. Sempre m'he emocionat, quan en veig un, suposo que per molt que ho vulgui mai deixaré de ser una mica sentimental, però aquell cop em va meravellar. No sé si era per la proximitat, per ser la primera vegada en anys que en veia un, o si perquè estava conformat per amics i persones que coneixia. El cas és que estar tan a prop d'una colla de persones suades amuntegades les unes amb les altres em va recordar que la fortalesa de les persones és quan treballem com les formigues: en grup, coordinats i per un mateix objectiu comú i bell.
Després d'uns quants castells, de repetir aquella sensació una vegada i una altra amb pauses per anar a beure aigua, saludar a una criatura molt maca que anava de braços en braços mentre tothom elogiava els seus pares i d'anades i vingudes de la meva amiga que es volia assegurar que estava bé, va arribar el que ja temia que era el moment més esperat per a tothom: la cerveseta de després. Allà, l'Andreu em va explicar l'origen dels castells, com venien dels balls de valencians i les muixerangues, de com els castells eren una part del ball i finalment van esdevenir una part en si, quan van descobrir que podien fer torres humanes molt més grans que l'original representació de la creu de Crist. "Al final, això dels castells sorgeix per la competició. Si ho penses bé, quina seria la gràcia de fer castells més grans si no és per guanyar al poble del costat?". Sempre m'ha fet gràcia com s'expressa, l'Andreu. És d'aquelles persones que a Girona diem que "no s'està d'hòsties", i sempre he agraït les explicacions vingudes per aquest tipus de gent. Després de la visió històrica em van estar explicant quines son les principals colles, les trobades i altres curiositats que poc van tenir a veure amb el món dels castellers, com ara quina és la millor manera de demanar peix amb salsa de julivert a Portugal.
"Construir té un sentit de progrés, d'esperança, de créixer. Construir té l'inesperat del qual no sabem què passarà, de l'emoció pel que vingui i les sorpreses que amagarà"
El que costa més dels castells a l'aire no és fer-los, sinó desmuntar-los. Comprendre que, per la raó que sigui, hem de tornar a terra. Que la festa s'ha acabat, però que l'hem d'acabar d'una manera suau i sostinguda per evitar mals i fregades. I és en aquest esforç afegit que radica tota la força de voluntat de les persones: en saber baixar bé, en desmuntar de tal manera que l'arribada a terra no sigui fatal. Construir té un sentit de progrés, d'esperança, de créixer. Construir té l'inesperat del qual no sabem què passarà, de l'emoció pel que vingui i les sorpreses que amagarà. Té risc, és clar, però és un risc que les somiadores estem acostumades a prendre i ho fem de bon grat.
Tanmateix, desmuntar no té un final més esperat que tornar al punt de sortida, i per això no és tan emocionant. L'únic risc que es pren és la possibilitat que alguna cosa surti malament, i tot el que pot passar és que tot torni a estar com estava abans. Baixar, desmuntar, tornar, té un punt de recular que pot semblar trist. Ara bé, quan ja s'ha arribat a dalt de tot, quan un sostre no t'ha permès pujar més amunt o el mateix límit de la complexitat humana t'ha dit "fins aquí", no hi ha més remei que desmuntar els castells a l'aire i tornar allà on tot va començar.