El recent intent d'assassinat de l'expresident taronja Donald Trump demostra un cop més el paper indispensable del periodisme de qualitat a l'hora de preservar la integritat democràtica. Dissabte, a mesura que es va anar difonent l’escassa informació sobre l’intent de magnicidi, les xarxes socials es van anar omplint de teories de la conspiració d'ambdós extrems de l'espectre polític. Si alguna cosa detesten els mitjans socials és el buit.
Una teoria àmpliament difosa defensava que el tirador era un extremista d'esquerres que buscava incitar al caos, mentre que la contrària postulava que l'esdeveniment era una operació de falsa bandera, un muntatge del trumpisme per alimentar el frontisme i assegurar-se les eleccions.
Aquestes teories, propagades sense proves, il·lustren com funciona el panorama mediàtic actual: mentre els professionals callen perquè, o bé estan fent la seva feina, o estan aplicant el seu codi deontològic, el buit que es genera s’omple de soroll de conspiranoincs partisans, sense cap mena d'estàndards periodístics i sense escrúpols. I això és un negoci multibilionari.
Enmig d'aquest entorn caòtic, i reitero, interessat, la feina dels periodistes esdevé un bé de primera necessitat. N’és la prova la icònica foto d’un Trump ensangonat aixecant el puny després de rebre un impacte a l’orella (hores d’ara hi ha el dubte raonable de si va ser una bala o un esquerdill de vidre del teleprompter). Una foto que segons els experts és perfecta pel que fa al moment, la composició i la llum, que ja us avanço que guanyarà tots els premis, de Pulitzer en avall. La foto és de l’experimentat fotògraf d'Associated Press Evan Vucci.
Republican presidential candidate former President Donald Trump raises his fist as he is rushed off stage after an assassination attempt during a campaign rally in Butler, Pa. @apnews pic.twitter.com/VoAYqRC4QV
— Evan Vucci (@evanvucci) July 14, 2024
La fotografia de Vucci va guanyar l’estatus d’icònica al moment, posant-se a l’alçada d’altres fotos històriques. Veient-la és inevitable fer la comparació —segurament per la bandera i la composició— amb la foto de Joe Rosenthal dels marines plantant la bandera a l’illa d’Iwo Jima l’any 1945. De fet, era l’analogia que els seguidors de Trump feien córrer per les xarxes. Però la comparació és enverinada: la foto d’Iwo Jima va ser preparada un cop l’illa ja estava pacificada.
Raising the Flag on Iwo Jima
— CHRISTINA VONIATIS (@VoniatisC) July 14, 2024
Taken by Joe Rosenthal, it won the 1945 Pulitzer Prize for Photography and has come to be regarded in the United States as one of the most recognizable images of World War II. https://t.co/Nv5HjF6XMq pic.twitter.com/AGxmQqonM6
Això va donar munició conspiranoica alguns escèptics que van posar en dubte l'autenticitat de la fotografia de Vucci. Havia estat un teatret? Arribats aquí, i coneixent la cruenta història dels EUA, tot podia ser. Si fem un repàs ràpid per la història recent llur veurem el magnicidi: els presidents Lincoln, Garfield, McKinley i Kennedy van ser assassinats en exercici de les seves funcions; Robert Kennedy quan era candidat; Roosevelt va sobreviure a un intent el 1933; Truman, el 1950, Ford, dos el 1975; Reagan, el 1981; Bush, el 2005. Ves que el problema no sigui la facilitat d’accés a armes. Biden també deu haver oblidat aquesta part de la història quan afirma que “no hi ha lloc a Amèrica per aquest tipus de violència”.
Per sort pels que tenim urticària a la conspiranoia, les imatges de vídeo del directe van aportar context a la foto. El vídeo mostra com en el moment en què les bales del franctirador volen cap a l’escenari també hi volen una munió de fotoperiodistes buscant la foto del moment, que podia ser la foto de la seva vida o tot el contrari. Vucci és un d’aquests. L’altre és Doug Mills, fotògraf del NYT i l’autor de la seqüència de fotos on es veu una bala que passa per darrere el cap de Trump. Mills porta retratant presidents dels EUA des de Ronald Reagan i és premi Pulitzer.
Sense aquests testimonis gràfics de professionals que es van jugar la vida i sense el “com es va fer” del directe de televisió avui el món seria encara més merdós. Un exemple més que il·lustra com els fotoperiodistes ens aporten el context necessari per entendre el món. Els fets sense context són dades que cadascú pot interpretar com vol —Trump es va inventar els fets alternatius—. Les dades per si soles no serveixen per a res si no les convertim en informació afegint-hi el context.
"Una cosa és fer fotos amb un iPhone i l’altra ser fotoperiodista"
La democràcia no pot sobreviure sense una base d'informació fiable i precisa. Per fer una democràcia calen ciutadans, llibertat i informació de qualitat. Si aquest lloc l’ocupa l’opinió d’indocumentats desinformant des d’un canal de Telegram mentre fan de ventre al matí, vol dir que tenim un problema, i gros; les decisions dels ciutadans poden estar en llibertat, però mai seran decisions informades.
Per salvaguardar els principis de la democràcia, és imprescindible que els professionals dels mitjans de comunicació s'adhereixin a codis i estàndards ètics estrictes. Una cosa és fer fotos amb un iPhone i l’altra ser fotoperiodista. De la mateixa manera, acumular un gran nombre de seguidors a les plataformes de xarxes socials no confereix a ningú l'estatus de periodista. Ser fotoperiodista requereix un profund compromís amb la veritat i uns objectius que no passen per fer més seguidors a les xarxes socials.
Els reguladors i les empreses de xarxes socials tenen un paper crucial en l'aplicació d'aquests estàndards. Les plataformes han d'assumir la responsabilitat dels continguts que difonen i garantir que només aquells amb un compromís demostrat amb la integritat periodística puguin influir en l'opinió pública. Aquest enfocament no consisteix a ofegar la llibertat d'expressió, sinó en protegir la integritat de la informació que constitueix la base de la presa de decisions democràtica.
"El futur del periodisme i, per extensió, la resiliència de la democràcia, depèn del nostre compromís col·lectiu per donar suport als mitjans de comunicació de qualitat"
El futur del periodisme i, per extensió, la resiliència de la democràcia, depèn del nostre compromís col·lectiu per donar suport als mitjans de comunicació de qualitat. Això inclou no només fomentar el periodisme amb estàndards elevats, sinó també garantir que les organitzacions de mitjans de comunicació tinguin els recursos i la independència necessaris per dur a terme la seva feina de manera eficaç. El suport social al periodisme independent, mitjançant subscripcions, donacions i defensa de la llibertat de premsa, és essencial en aquest sentit.
Les conseqüències d’abdicar d’aquest compromís social amb la informació de qualitat ens les podem imaginar. Se les van imaginar el farmacèutic català Alexandre Deulofeu (i la seva matemàtica de la història) i el sociòleg i matemàtic noruec Johan Galtung. Tots dos estudiosos van advertir que les contradiccions estructurals profundes i l'erosió d'informació fiable precipitarien la desintegració de les estructures socials. Deulofeu va predir l’ensulsiada de la Unió Soviètica i en termes similars va predir també el declivi dels Estats Units.
Qui li costi més d’imaginar i li faci mandra llegir Deulofeu només cal que vagi al cinema a veure la pel·lícula distòpica Civil War, que de tant premonitòria sembla també part de la conspiració (hi podeu afegir a la conspiració el gran fotoperiodista i amic Jordi Borràs, que va ser qui me la va recomanar). Protagonitzada per uns excel·lents Kirsten Dunst i Wagner Moura, Civil War mostra un possible futur immediat dels EUA on totes les estructures socials s’han ensulsiat i on una societat nord-americana partida en dos s’enfronta en una guerra civil. Quan en un moment determinat un dels fotoperiodistes tement per la seva vida diu a un para-militar que l’està apuntant “sóc americà”, aquest li pregunta “de quin costat?”. Galtung, Deulofeu i Borràs a Hollywood.