Dimensió i competitivitat
07
de Febrer
de
2017
No entenc la competitivitat com una lluita per guanyar, si cal, ensorrant els competidors. L'entenc sobretot com un intent de fer les coses amb el màxim de productivitat i d'eficiència; és a dir, aconseguint que l'empresa creï el màxim d'utilitat per als clients i per a la col·lectivitat, utilitzant el mínim possible de recursos naturals i d'esforç humà. Per això, m'agrada més parlar de ser competent que de ser competitiu. El premi vindrà sol...
No hi ha cap dubte que normalment la dimensió empresarial ajuda molt a la competitivitat perquè afavoreix els factors interns de productivitat. Però ara voldria fixar-me, més que en la dimensió de l'empresa, en les dimensions dels Estats, ja que existeixen factors externs a l'empresa que depenen de la qualitat i l'actuació dels poders públics.
És molt evident en el cas de les infraestructures públiques. Però, en l'època de la globalització, s'ha de tenir molt en compte la influència del poder relatiu de cada estat en el context internacional. Ens agradarà o no, però el poder dels Estats condicionen en molts aspectes la situació i possibilitats de les seves empreses, tant pels controls comercials com per les regulacions monetàries. Per això és important analitzar que, en aquests moments, acabada ja l'etapa de les "dues potències", existeixen al món uns quants "poders econòmics reals" de dimensions importants que dominen el món. Actualment, els nou primers, per ordre del seu PIB són els EUA, la Xina, l'Índia, el Japó, Rússia, Alemanya, el Regne Unit, el Brasil, i la França... En aquests moments tant si prenem el PIB del conjunt de la UE, com el de la Zona Euro, ocuparíem clarament la posició número 2.
Hi ha previsions serioses de diverses fonts que calculen que d'aquí a 15 anys la nova situació serà aquesta: la Xina, els EUA, l'Índia, el Brasil, el Japó, Rússia, Mèxic, l'Alemanya, i el Regne Unit... És a dir, que en un hipotètic G-7 no hi hauria cap país europeu. Ara bé, si es manté unida, la UE seria el número 3 i la Zona Euro el número 4, encara que el Regne Unit no fos a cap de les dues àrees.
Si Europa manté la seva unitat i el seu volum econòmic, hi hauria un cert equilibri "Amèrica-Europa-Àsia". En cas contrari, el centre de poder mundial estarà absolutament al Pacífic, i la decadència europea, que al segle passat va provocar lluites internes i fins i tot, les dues pitjors guerres de tota la Història, decadència que l'existència de la UE ha permès retardar i, fins i tot reconduir, es precipitaria ràpidament.
Val la pena tenir presents aquestes realitats a l'analitzar situacions com les del Brexit, o valorar els corrents euròfobs a França, Holanda o Hongria, o d'altres que estan basats en el "nosaltres sols anirem molt millor". A vegades pot ser veritat que a curt sigui així; però a mig terme...
No hi ha cap dubte que normalment la dimensió empresarial ajuda molt a la competitivitat perquè afavoreix els factors interns de productivitat. Però ara voldria fixar-me, més que en la dimensió de l'empresa, en les dimensions dels Estats, ja que existeixen factors externs a l'empresa que depenen de la qualitat i l'actuació dels poders públics.
És molt evident en el cas de les infraestructures públiques. Però, en l'època de la globalització, s'ha de tenir molt en compte la influència del poder relatiu de cada estat en el context internacional. Ens agradarà o no, però el poder dels Estats condicionen en molts aspectes la situació i possibilitats de les seves empreses, tant pels controls comercials com per les regulacions monetàries. Per això és important analitzar que, en aquests moments, acabada ja l'etapa de les "dues potències", existeixen al món uns quants "poders econòmics reals" de dimensions importants que dominen el món. Actualment, els nou primers, per ordre del seu PIB són els EUA, la Xina, l'Índia, el Japó, Rússia, Alemanya, el Regne Unit, el Brasil, i la França... En aquests moments tant si prenem el PIB del conjunt de la UE, com el de la Zona Euro, ocuparíem clarament la posició número 2.
Hi ha previsions serioses de diverses fonts que calculen que d'aquí a 15 anys la nova situació serà aquesta: la Xina, els EUA, l'Índia, el Brasil, el Japó, Rússia, Mèxic, l'Alemanya, i el Regne Unit... És a dir, que en un hipotètic G-7 no hi hauria cap país europeu. Ara bé, si es manté unida, la UE seria el número 3 i la Zona Euro el número 4, encara que el Regne Unit no fos a cap de les dues àrees.
Si Europa manté la seva unitat i el seu volum econòmic, hi hauria un cert equilibri "Amèrica-Europa-Àsia". En cas contrari, el centre de poder mundial estarà absolutament al Pacífic, i la decadència europea, que al segle passat va provocar lluites internes i fins i tot, les dues pitjors guerres de tota la Història, decadència que l'existència de la UE ha permès retardar i, fins i tot reconduir, es precipitaria ràpidament.
Val la pena tenir presents aquestes realitats a l'analitzar situacions com les del Brexit, o valorar els corrents euròfobs a França, Holanda o Hongria, o d'altres que estan basats en el "nosaltres sols anirem molt millor". A vegades pot ser veritat que a curt sigui així; però a mig terme...