En l’article de la setmana passada vaig voler fer atenció al problema dels diputats no designats pel territori. Intencionadament, ho deslligava d’ideologies sobre l’estructura política del país. El problema dels diputats escollits pel partit i referendats -només referendats- per la població afecta tothom: separatistes, unionistes, espanyolistes, catalanistes, escèptics, etc. Però esdevé una eina de destrucció del territori, especialment nociva, quan el que fa les llistes està fora d’aquest territori. I aquest fet, dins dels països democràtics europeus, només té lloc a Espanya. I, de retruc, evidentment, a Catalunya. Vull dir que fins i tot en els països més jacobins -per exemple, França- els candidats es determinen localment.
I parlant de França, deixin-me explicar-los una anècdota. En un moment determinat, el Partit Socialista francès va decidir, des de París, col·locar a la senyora Ségolène Royale com a candidata per al districte electoral de Charente-Maritime. El que havia de ser candidat local, el socialista Olivier Falorni, molt apreciat per l’electorat, es va enutjar, lògicament. Va abandonar el partit. I es va presentar en solitari -una altra de les traves que aquí tenim, no es poden presentar candidats independents-. I va guanyar les eleccions del districte -districte unipersonal, evidentment-. L’electorat va rebutjar una candidata forana. Conclusió: Ségolène, allez chez vous!
Allò que al començament de la Transició s’anomenava “sucursalisme” i que molts s’ho prenien a conya perquè, simplement, ho havien patentat els partits catalanistes, ara veiem que mereixia ser considerat seriosament. Llavors es va veure com a provincià, ara ens adonem que haver estat lleugers a l’hora de calibrar aquesta característica ha engendrat una màquina de destrucció del país. Ens trobem amb una aberració com és la d’haver de referendar (insisteixo, no pas elegir) uns diputats que estan a sou (perquè si tenen sou, o no, ho decideix el que els col·loca a les llistes) d’interessos forans que gairebé sempre són contraris als interessos del nostre territori -en aquest cas, Catalunya-. Hem passat del sucursalisme al botiflerisme. Però, ai las, ens n’hem acostumat i ja no toca dir les coses pel seu nom.
Sembla que està fora de qüestió plantejar-se que els diputats actuals es facin l''harakiri' votant una llei que potser els foragiti
Fins la data, la llei electoral no s’ha modificat perquè els partits no ho han volgut. Tant els catalans com els forans. Perquè la discussió no s’ha centrat en com elegir el diputat, o com millorar la qualitat democràtica del sistema. Les trifulgues principals han vingut de voler alterar les circumscripcions, tot mantenint llistes tancades. L’objectiu dels partits ha consistit en ampliar les probabilitats que els seus diputats surtin elegits. És a dir, per donar, o no, més pes demogràfic a les ciutats (interessos dels Comuns, abans, d’Iniciativa, també del PSOE... en general dels partits espanyols, que centren l’interès en el volum de població més que en el territori, perquè, al capdavall, el territori, de fet el país, els molesta). Tot centrat en els interessos del partit, sempre. Sembla que està fora de qüestió plantejar-se que els diputats actuals es facin l’harakiri votant una llei que potser els foragiti. Però mirin, això és el que van fer les Corts franquistes quan van votar la Llei de Reforma Política. Serà possible que tinguessin més sensibilitat històrica aquella gent, aquells procuradors als que creiem immobilistes, que els que ara ocupen les poltrones parlamentàries? Sembla ser que sí.
El cas és que els partits catalans (no parlo de les sucursals dels partits espanyols), des d’una posició totalment egoista i miop, han deixat que per una escletxa es colessin enemics declarats del territori. Ha estat un error. Però ara estem tots entrampats. Només una gran hecatombe, una revisió constitucional espanyola completa que, potser, fins i tot, eliminaria la monarquia, pot fer que algun dia el sistema electoral espanyol es modifiqui. Com que tot va dins del mateix farcell, creguin-me, això no tindrà lloc. I pel que fa al sistema electoral català, la majoria exigida per aprovar una nova llei electoral tampoc fa viable cap reforma. Aleshores, què fem? Si realment els partits catalans ho desitgessin, hi ha una eina que, de pas, els donaria un avantatge competitiu addicional. Però això requereix patriotisme institucional. I d’això n’anem mancats.