Un dels indicadors financers que té més audiència actualment és l'Ebitda. Les seves sigles responen a l'expressió Earning Before Interest, Taxes, Depreciation and Amortization, que traduïda fa referència al benefici abans d'interessos, impostos, depreciacions i amortitzacions.
Lluir el seu import, en detriment d'altres, pot ser un clar senyal que no hi ha gaire brillantor en els resultats que estan per sota seu en el compte de resultats. És la millor ràtio per mostrar en aquelles empreses que no guanyen els diners esperats.
Tot i l'estès ús d'aquest indicador, l'Ebitda no ofereix la imatge del rendiment real d'una empresa, per la qual cosa convé preguntar-se quin és el missatge que trasllada la seva xifra, o a qui li pot interessar aquesta informació.
"L'Ebitda és la millor ràtio per mostrar en aquelles empreses que no guanyen els diners esperats"
Pot transmetre una extraordinària rendibilitat, al mateix temps que amaga un endeutament molt alt amb un onerós cost financer. Pot emmascarar la immensa inversió que va precisar l'immobilitzat amb el qual s'opera, perquè en res l'afecten les corresponents amortitzacions o la futura reposició de les instal·lacions al final de la seva vida útil.
Un exemple el tenim en la informació emesa recentment per la gran corporació de telecomunicacions Cellnex, amb les seves oficines centrals a Barcelona i que cotitza a l'Ibex 35, corresponent als tres primers trimestres de l'actual exercici. El seu excel·lent Ebitda ha estat de 439 milions d'euros, però el resultat net registra unes pèrdues de 26 milions per diferents motius, informades amb absoluta transparència.
Cap emoció ens hauria de transmetre un Ebitda positiu o superior a d'altres amb els que es compara, ja que no incorpora tota la informació de l'empresa i, per tant, no és prou útil la que es trasllada als observadors.
L'Ebitda és una simplificació que evita prestar atenció a detalls rellevants com són el cost del palanquejament financer, o l'amortització d'una eventual inversió difícilment reversible en cas de dificultats. No sembla importar això en períodes d'eufòria expansiva, fent créixer bombolles amb la fe posada en els imaginaris rèdits compensatoris que aportarà el futur.
La prudència reclama que els riscos estiguin contemplats en els indicadors empresarials que s'empren. Inclús la rendibilitat real d'un negoci hauria d'informar dels suports en què descansa, per entendre'l correctament. No sembla prou rigorós prendre decisions apel·lant a una única xifra abreujada que ignora informació, a la que poden estar vinculats els objectius dels gestors.
"Lluir l'import de l'Ebitda, en detriment d'altres, pot ser un clar senyal que no hi ha gaire brillantor en els resultats"
Més preocupant resulta això si les bonificacions dels directius depenen d'aquest indicador, doncs tot el que li segueix en el compte de resultats queda fora del compromís incentivat.
S'ha d'assenyalar també que l'Ebitda no està definit en les normes comptables ni en les Normes Internacionals d'Informació Financera (NIIF), per la qual cosa cada empresa pot fer el seu càlcul de forma diferent, gairebé a mida. Així doncs, aquesta diversitat en la seva interpretació invalida qualsevol comparació entre societats si s'utilitza com a referència.
Un Ebitda que llueix uns guanys espectaculars no reflecteix que l'empresa cobra a 180 dies però en canvi paga a 30. Tampoc es podrà saber si vendre una companyia que produeix cava al preu de 16 vegades el seu Ebitda és millor que les 14 a les que es va tancar el tracte d'una altra, doncs en ambdós casos s'aplica un multiplicador a una xifra que té un origen no homogeni.
Atenent a tot el que s'ha exposat, és molt recomanable observar sempre la tresoreria com xifra fonamental de la salut financera d'una empresa. Sense cash cap negoci resisteix gaire temps. Es tracta d'una operació que tan sols demana fer unes sumes i unes restes amb un calendari al davant, confirmant que amb un mínim repertori aritmètic es pot conèixer la realitat d'una empresa.
En definitiva, qualsevol anàlisi d'una empresa reclama esbrinar què amaga l'Ebitda, un indicador davant del qual el reconegut inversor Warren Buffet recomanava una prova de polígraf i que Charlie Munger, el seu soci, va considerar equivalent a "bullshit earnings", expressió que no és pertinent traduir aquí.