Economia col·laborativa: una qüestió d'Iva?
25
de Maig
de
2015
Les propostes de serveis que es basen en la participació i col·laboració dels oferents i dels usuaris són cada cop més àmplies: des de compartir un cotxe per anar a treballar, fins a llogar una habitació a una casa particular quan vas de vacances, o finançar conjuntament un préstec. Moltes de les propostes no són noves, encara recordo els cartells de B&B a les carreteres angleses a principis dels 80, com també recordo els llençols de plàstic! Però, aleshores, abans t'asseies al llit per veure si s'enfonsava.
Internet ha permès contractar des de casa o a peu de carrer, facilitant una oferta massiva en un sol mercat (o una sola plana web) i, per tant, molt més interessant. També ha permès la possibilitat de compartir experiències assignant estrelles al servei, actuant de fet de contrapès a la manca de regulació.
Tanmateix, hi ha encara moltes preguntes a respondre, la primera referent a la fiscalitat. A Anglaterra els B&B estaven donats d'alta i pagaven impostos (aleshores a Anglaterra ja tenien IVA, al nostre país va arribar l'any 1986, amb l'entrada a la Unió Europea). I aquí arribem al quid de la qüestió: s'ha de pagar impostos o no? Si només compartim el nostre cotxe i ens ajuden amb la benzina, és una operació lucrativa? I si, aprofitant que estem a casa avorrits, fem una passejada en cotxe a un turista, hauríem de pagar impostos?
Crec que l'IVA l'hauria de pagar tothom, finalment és un impost sobre el consum i, efectivament els que tenen l'honor de ser passejats per la ciutat i, al final paguen uns diners, consumeixen com ho fan els que pugen a un taxi o els que agafen el metro.
Un país garantista
La segona pregunta a l'aire afecta la regulació. Perquè s'ha de regular, establir nivells de neteja, condicions de retorn dels diners i moltes altres condicions en comptes de deixar-ho al mercat?
Vivim a un país garantista, on les caixes venen preferents, aprofitant-se de la confiança adquirida al llarg dels anys i del poc coneixement financer dels clients (aleshores eren depositants) i on les pèrdues dels clients les acabem pagant entre tots. Directament via Frob o via ajudes al sector bancari. Tendim a socialitzar pèrdues, privatitzant guanys.
I, aleshores, l'Estat regula de forma contundent propostes d'economia col·laborativa com poden ser les plataformes de crowdfunding, un estat de cop molt preocupat perquè petits inversors no perdin els seus diners en inversions que no estan controlades pel sector bancari. I, en el fons, tots creiem que és adequat, que els pobres inversors necessiten tenir un marc del qual no es puguin sortir, com nens al parc, no fos cas. No sent conscients de què, actualment, les xarxes socials ja actuen com un gran espia, avisant al primer senyal de perill, comunicant els primers endarreriments en els pagaments, donant la veu d'alarma. Com ho fan els usuaris quan puntuen malament un apartament, o un servei.
Encara no hem vist la regulació sobre compartir cotxes, però la de les plataformes de crowdfunding va anar en el sentit garantista que he mencionat abans, carregant de costos de reporting les plataformes, fent que el seu creixement sigui més lent.
Si volem estar al capdavant de les propostes col·laboratives, més directes, més participatives, hem de deixar que aixequin el vol sense pes a les ales, que s'enlairin, que puguem veure com funcionen i, aleshores, potser aleshores, regular una mica, però poc.
Confiant més en aquesta nova forma de control que els reguladors encara no han identificat: la dels usuaris opinant a Internet!
Internet ha permès contractar des de casa o a peu de carrer, facilitant una oferta massiva en un sol mercat (o una sola plana web) i, per tant, molt més interessant. També ha permès la possibilitat de compartir experiències assignant estrelles al servei, actuant de fet de contrapès a la manca de regulació.
Tanmateix, hi ha encara moltes preguntes a respondre, la primera referent a la fiscalitat. A Anglaterra els B&B estaven donats d'alta i pagaven impostos (aleshores a Anglaterra ja tenien IVA, al nostre país va arribar l'any 1986, amb l'entrada a la Unió Europea). I aquí arribem al quid de la qüestió: s'ha de pagar impostos o no? Si només compartim el nostre cotxe i ens ajuden amb la benzina, és una operació lucrativa? I si, aprofitant que estem a casa avorrits, fem una passejada en cotxe a un turista, hauríem de pagar impostos?
Crec que l'IVA l'hauria de pagar tothom, finalment és un impost sobre el consum i, efectivament els que tenen l'honor de ser passejats per la ciutat i, al final paguen uns diners, consumeixen com ho fan els que pugen a un taxi o els que agafen el metro.
Un país garantista
La segona pregunta a l'aire afecta la regulació. Perquè s'ha de regular, establir nivells de neteja, condicions de retorn dels diners i moltes altres condicions en comptes de deixar-ho al mercat?
Vivim a un país garantista, on les caixes venen preferents, aprofitant-se de la confiança adquirida al llarg dels anys i del poc coneixement financer dels clients (aleshores eren depositants) i on les pèrdues dels clients les acabem pagant entre tots. Directament via Frob o via ajudes al sector bancari. Tendim a socialitzar pèrdues, privatitzant guanys.
I, aleshores, l'Estat regula de forma contundent propostes d'economia col·laborativa com poden ser les plataformes de crowdfunding, un estat de cop molt preocupat perquè petits inversors no perdin els seus diners en inversions que no estan controlades pel sector bancari. I, en el fons, tots creiem que és adequat, que els pobres inversors necessiten tenir un marc del qual no es puguin sortir, com nens al parc, no fos cas. No sent conscients de què, actualment, les xarxes socials ja actuen com un gran espia, avisant al primer senyal de perill, comunicant els primers endarreriments en els pagaments, donant la veu d'alarma. Com ho fan els usuaris quan puntuen malament un apartament, o un servei.
Encara no hem vist la regulació sobre compartir cotxes, però la de les plataformes de crowdfunding va anar en el sentit garantista que he mencionat abans, carregant de costos de reporting les plataformes, fent que el seu creixement sigui més lent.
Si volem estar al capdavant de les propostes col·laboratives, més directes, més participatives, hem de deixar que aixequin el vol sense pes a les ales, que s'enlairin, que puguem veure com funcionen i, aleshores, potser aleshores, regular una mica, però poc.
Confiant més en aquesta nova forma de control que els reguladors encara no han identificat: la dels usuaris opinant a Internet!