Una economia restreta. On érem i on som (II)

La setmana passada acabava l’article parlant-los de la desconfiança que, en el passat, havien mantingut tant les dretes com les esquerres catalanes respecte Madrid -representatiu del poder de tota Espanya-. Fins i tot, les dretes catalanes col·laboradores amb Franco. Doncs bé, aquesta actitud tàcita i transversal va quedar liquidada en arribar la democràcia.

Els catalans d’esquerres van passar a creure que a Madrid havien finalment arribat els amics -l’antifranquisme unia molt-. Mentre que els de dretes hi van veure la possibilitat de fer-hi negocis descaradament gràcies a un Puente Aereo que, sense adonar-nos-en, ens ha buidat el calaix empresarial. No cal dir que el gran perdedor -la història ho ha demostrat- ha estat el liberalisme. L’esperit lliberal. Tant polític, com econòmic i social.

No cal dir que el gran perdedor -la història ho ha demostrat- ha estat el liberalisme. L’esperit lliberal. Tant polític, com econòmic i social

A les acaballes de la Guerra Freda un dels assessors de Gorbatxov li va dir als negociadors americans: “Els hem fet el pitjor favor que els podríem oferir: lliurar-los del seu pitjor enemic”. La Transició ens va fer abaixar la guàrdia que ens prevenia dels perills i ens protegia de les vel·leïtats espanyolistes. A Milà saben molt bé que, amb democràcia o amb Mussolini, tant fa, a Roma els fotran la cartera i que de tot el que té lloc més avall de l’Emilia Romanya més val no refiar-se’n. Lògic. I ja que parlem d’Itàlia mirin què va escriure Umberto Eco: “Tenir enemics és important no només per definir la nostra identitat, sinó per tenir un obstacle amb relació al qual mesurar el propi sistema de valors. Quan l'enemic no existeix, convé construir-lo”. Ningú pot acusar Eco de bel·licista, més aviat al contrari.

Com a fruit del nostre relaxament, es van cometre alguns errors de conseqüències històriques. I han quedat com estructurals de la democràcia espanyola -com tot el que es va escriure durant la Transició-. Pel que respecta al finançament general dels recursos públics de Catalunya es va badar per mort d’aquesta “solidaritat” amb una Espanya que, semblava, ja mai més ens havia de fastiguejar. Sembla que hi ha gent que encara no vol assabentar-se que Franco no era l’origen de cap mal, sinó la conseqüència d’un reguitzell de fallides històriques acumulades per Espanya. Franco no va generar cap mena d’Espanya. Espanya va generar Franco. I quedarà com eterna incògnita saber què hagués tingut lloc si hagueren guanyat la Guerra Civil els republicans. Perquè a ells també els havia generat Espanya.

El cas és que tant les dretes com les esquerres catalanes van picar l’ham de la història que entre tots ens vam explicar. Això, com dic, va provocar a nivell públic la implantació d’un mal finançament per Catalunya -sense voler treure responsabilitats a ningú, vull recordar que, quan tot això es va pactar, abans del 1980, a Catalunya dominaven les esquerres-.

L’altre gran error va consistir en acceptar un mal sistema de finançament de partits. Això ha fet molt de mal a la governança que ha estat sempre víctima del xantatge. Els partits catalans no es van adonar que el PSOE i AP (precursor de l’actual PP) formaven part de partits multinacionals (la internacional de cadascun dels partits) que els ajudaven econòmicament, i amb influències internacionals. La seva corrupció era multinacional. Mentre, nosaltres estàvem sols, pensant-nos que jugàvem a primera. Un cop més no ens vam adonar de la trampa: no tant sols no jugàvem a primera, sinó que no jugàvem sobre el mateix terreny de joc, tampoc formàvem part del mateix equip i, encara menys, jugàvem el mateix partit. Les formes s’havien fet més tolerants, però les elits espanyoles no havien canviat. I nosaltres no ho vam saber preveure.

Pel que fa a les finances privades -parlo de les grans corporacions, esclar- el millor que podem dir és que han estat pràcticament inexistents. La majoria dels anomenats “empresaris” per la nostra premsa, certament ignorant, no han estat tals. No han passat d’executius ben pagats -massa ben pagats, donats els seus mèrits i vistos els resultats-. Nomenats per interessos polítics i mitjançant la cooptació. Tots els negocis de volum els han fet individus arrambats al poder -en general el de Madrid, dissimulat pel de Catalunya-. El resultat el patim ara. Després d’haver passat per etapes d’una eufòria indescriptible, i que molts van prendre com a definitiva, la patacada ha estat de dimensions siderals. Es va apostar per ser els primers d’Espanya en lloc de voler ser els tercers d’Europa. La fugida de seus corporatives a toc de xiulet de l’amo n´és la demostració irrefutable.

El vaixell insígnia d’aquesta estratègia ha estat La Caixa, que a Espanya, i no diguem a Catalunya, ho ha pogut tot però que, només en arribar al Pertús, un s’adona que ja no és res. I això és molt greu

El vaixell insígnia d’aquesta estratègia ha estat La Caixa, que a Espanya, i no diguem a Catalunya, ho ha pogut tot però que, només en arribar al Pertús, un s’adona que ja no és res. I això és molt greu. Inevitablement, el dia que s’ha afeblit La Caixa no ha quedat res. L’antiga Abertis, adéu. Cap elèctrica. Recorden l’enyorada Catalana der Gas, passada a Gas Natural i finalitzada en Naturgy? La gran operació per convertir una empresa puntera nostra en un esbirro de les elits espanyoles, en lloc de vendre-la als francesos o als anglesos o als alemanys? De tot allò, no res! La Borsa de Barcelona no existeix, i la borsa d‘Espanya és la de Madrid. Bé, tot plegat un cas com un cabàs. En el sector ja més privat, a molta menor escala, tenim com a paradigma d’aquests desastre els del sector del cava. Espanyolejar fins a nivells de botiflerisme avançat els ha servit de poc. En general, l’aposta per voler ser els primers d’Espanya s’ha demostrat, per si no havia quedat clar a ingenus i aprofitats, l’equivalent a ser els primers de Múrcia.

Torno a l’exemple de l’estimada Itàlia: els de Milà no són tant burros i mai han caigut en aquesta trampa. Mai han volgut ser els simpàtics d’Itàlia ni, molt menys, buscar-se socis indesitjables pel simple fet que són romans i es troben a la capital . El cas és que, ara, som on som. La tradicional “avara povertà di Catalogna” a la que es referia Dant en parlar de la Sicília catalana, ens ha portat aquí.

Continuarem comentant la jugada la setmana vinent.