EINF, més enllà del compliment normatiu

L’any 2021 es compleixen tres anys de l’entrada en vigor de la Llei 11/2018 en matèria d’informació no financera i diversitat a Espanya que obliga a presentar a les empreses un informe detallat amb les principals dades en matèria d’informació relacionada amb el model de negoci, aspectes mediambientals, qüestions relatives al personal, drets humans i la lluita contra la corrupció i el suborn: l’Estat d’Informació No Financera.

Fins avui, l’obligació únicament ha estat d’aplicació per grans companyies que complissin una sèrie de requisits relacionats amb aspectes laborals, l’import net de la xifra de negocis i les partides de l’actiu, si bé des de gener d’enguany, l’obligació de presentar aquest informe s’amplia a l’àmbit de les companyies a partir de 250 treballadors, la qual cosa, a la pràctica, suposa obrir el ventall a bona part del teixit de la mitjana empresa.

Més enllà de la gran empresa, el desconeixement d’aquesta llei encara és evident, situació que s’agreuja per la inexistència de sistemes interns de comunicació que dificulta la recopilació de la informació necessària, ja de per sí molt heterogènia, que aplica a diferents departaments.

De la mateixa manera que per a la informació financera es precisa d’una estructura definida, s’ha de tenir en compte que per l’EINF s’ha tenir també un coneixement previ dels estàndards d’indicadors clau que puguin ser generalment aplicats i que compleixin amb les directrius de la Comissió Europea en aquesta matèria, així com els estàndards de Global Reporting Initiative.

La sostenibilitat no és només una qüestió de reputació. La societat i els inversors demanden ja actuacions socialment responsables mesurables i reals

En 2019 l’Assemblea General de Nacions Unides va declarar l’any 2021 com l’Any Internacional de l’Economia Creativa per al Desenvolupament Sostenible. Tal com s’explica a la resolució de l’ONU, l’economia creativa es fonamenta “en activitats econòmiques basades en el coneixement i la interacció entre la creativitat humana i les idees, el coneixement i la tecnologia, així com els valors culturals o el patrimoni artístic i cultural i altres expressions creatives individuals o col·lectives”.

El concepte inversió d’impacte o d’impacte social va posar de manifest fa anys que l’objectiu social o mediambiental no està renyit amb la rendibilitat, havent convertit la sostenibilitat en un eix de l’activitat de caràcter transversal a les empreses. En concret, a partir de l’anterior crisi econòmica del 2008, el Banc Mundial va emetre els primers bons verds, moment en que la inversió responsable va començar a ser un bon negoci. Les inversions d’impacte han d’actuar i complir, per consens, com a mínim un dels 17 objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, que inclouen des del canvi climàtic, la desigualtat econòmica, la innovació el consum sostenible, la pau, i la justícia entre d’altres prioritats. Les oportunitats de negoci i la rendibilitat no estan renyides amb la responsabilitat corporativa i la consciència social.

La pandèmia del COVID-19 ha devastat i trencat els ciments d’allò que es donava per garantit i segur a la societat posant en evidència la vulnerabilitat dels éssers humans però també la nostra capacitat de reacció. En aquest nou context, la col·laboració ha resultat ser la única manera de donar resposta a la crítica situació mundial.

Les polítiques de recuperació han incrementat l’interès pels projectes empresarials d’economia sostenible i per la denominada inversió responsable

Davant això, podríem pensar que els objectius de desenvolupament sostenible quedarien relegats a un segon pla, donat que les empreses centrarien els seus esforços en abordar la gestió de la crisi sense precedents. No obstant això, m’inclino a creure i així ho corroboren els experts i articles especialitzats, tot el contrari. Crec que sobreviuran les empreses que estiguin alineades amb aquesta nova realitat, aquelles que aporten solucions a les necessitats de la societat, recuperant les qüestions socials el protagonisme. I l’evidència és que avui les polítiques de recuperació i els fons Next Generation de l’UE han incrementat exponencialment l’interès pels projectes empresarials d’economia sostenible i per la denominada inversió responsable.

En aquest sentit l’EINF és quelcom més que Compliance, va més enllà de l’obligatorietat normativa. La sostenibilitat no és només una qüestió de reputació. La societat i els inversors demanden ja actuacions socialment responsables mesurables i reals. Són molts els exemples en aquest sentit. I l’Estat d’Informació No Financera és una oportunitat per a que les empreses siguin absolutament conscients del seu desenvolupament en sostenibilitat; parafrasejant al físic i matemàtic britànic William Thomson Kelvin, qui a finals del segle XIX ensenyava als seus alumnes el següent: “El que no es defineix no es pot mesurar. El que no es mesura no es pot millorar. El que no es millora es degrada”.

No desaprofitem aquesta oportunitat. L’EINF ens aporta un veritable coneixement de la situació de la nostra companyia, amb una avaluació clara i precisa. Un primer pas molt valuós per a poder incorporar a posteriori valors relacionats amb la sostenibilitat, la diversitat, el compliment dels drets humans i el bon govern corporatiu.