Aquest dimarts Google ha fet un pas de gegant en l'era del capitalisme de la vigilància: està en disposició de creuar dades d'ús de les targetes de crèdit amb les dades de publicitat, de manera que pot saber si els anuncis que hem vist a Google ens han portat a comprar a una botiga física.
Fins ara, el cercador analitzava els usuaris a partir de dades de navegació, de l'ús del Gmail, de visionaments de YouTube (que és una empresa seva), de les compres a Google Play, o dels nostres moviments a través de Google Maps. Déu n'hi do. Ara, però, creuarà tot aquest coneixement sobre nosaltres a Internet amb dades de la nostra despesa real a la botiga de la cantonada, i d'aquesta manera podrà tenir més arguments per demanar als anunciants que paguin per publicitat.
Asseguren, això sí, que han desenvolupat una tecnologia d'encriptació que permet que les dades dels usuaris –és a dir, la nostra identitat- romanguin privades, segures i anònimes. Almenys, així ho recollia el Washington Post.
"Google creuarà tot el coneixement que té sobre nosaltres a Internet amb dades de la nostra despesa real a la botiga de la cantonada"
L'expressió capitalisme de vigilància va encunyar-la fa cosa d'un parell d'anys la professora de Harvard Shoshana Zuboff. A Big Other: Surveillance Capitalism and the Prospects of an Information Civilization, Zuboff sosté que empreses com Google ens estan fent entrar en una nova civilització, que ella ha batejat amb aquest nom. Ve a ser una versió alterada del Gran Germà de ficció del que parlava George Orwell a 1984. Ara, més que un germà gran, és un Gran Altre, que no és un parent, sinó una nova expressió de poder, constituït "per mecanismes inesperats i sovint il·legibles d'extracció, mercantilització i control" de dades sobre el nostre comportament, a partir de les quals obre "nous mercats de predicció i modificació del comportament".
El capitalisme de vigilància es defineix de forma menys inquietant amb l'expressió data-driven companies, o companyies basades en dades, amb tres firmes al capdavant: Google, Facebook i Amazon. Fet i fet, les tres se centren a oferir serveis adaptats a les nostres necessitats. Google ens ajuda a trobar, Facebook (i les empreses del seu grup, com Instagram i Whatsapp) a compartir i dialogar, i Amazon a comprar. Les tres basen el seu èxit en la capacitat d'adaptar-se el millor possible a les nostres preferències, basant-se en tot allò que coneixen de nosaltres.
"Ningú no ens obliga a estar vigilats, sinó que ho escollim i fins i tot decidim bona part de les dades que deixem que recullin de nosaltres"
Comenta en Ganyet en aquest diari que quan estem a Facebook, "a cada clic que fem, cada compartició de continguts o cada pàgina o usuari que seguim, estem fent d'editors i validant allò que llegim". Efectivament, tenim individualment una responsabilitat molt concreta en la generació d'aquest Gran Altre: ningú no ens obliga a estar vigilats, sinó que ho escollim i fins i tot decidim bona part de les dades que deixem que recullin de nosaltres. El capitalisme de vigilància aconsegueix generar, així, l'estranya paradoxa del fet que els ciutadans de les democràcies més avançades acceptem i autoritzem estar més vigilats que no pas ho estaven els ciutadans de dictadures de segles passats. El que està per veure és si les democràcies serem capaces de convertir-nos en amos de la informació en lloc de ser-ne esclaus o objectes passius.