El trasllat de la seu social de Banc Sabadell i Caixabank fora de Catalunya ja fou analitzat molt encertadament per Ivan Aguilar en aquesta publicació al cap d’un parell de dies de transcendir la notícia. Des d’aleshores, però, hi ha hagut nous anuncis que ens obliguen a afegir matisos addicionals a l’anàlisi inicial.
En primer lloc, tenim noves informacions de les preocupacions dels dos grans bancs catalans. I és que sembla que en les darreres setmanes s’havien multiplicat les gestions de la banca espanyola entre els clients del Sabadell i Caixabank –sobretot els ubicats a la resta de l’Estat- per captar els seus actius argumentant la catalanitat i la incertesa en què es movia l’entitat on fins ara els tenien dipositats. Oficialment, les dues entitats sempre havien argumentat que tenien uns clients molt fidelitzats a través de la xarxa d’empleats locals per evitar boicots i abandonaments massius, però sembla que aquesta vegada això començava a no ser suficient.
Resulta evident, doncs, que els grans bancs catalans han tingut més por de la incipient pèrdua de clients a la resta de l’Estat que d’eventuals pèrdues de clients catalans enutjats per la seva actitud. I aquí és evident que el mercat bancari català –i l’espanyol- ha esdevingut un oligopoli controlat per unes poques entitats, però tancat a la banca estrangera, que seria menys susceptible de veure’s afectada per boicots espanyols i per presumibles pressions de les autoritats econòmiques i financeres espanyoles. Aquest espai d’exclusivitat que Catalunya representa de la banca espanyola és una anomalia que, un cop assolida la independència, haurem de corregir urgentment.
"Per tirar endavant el nou país no ens podem permetre el luxe de prescindir de ningú que vulgui treballar honestament a casa nostra"
Les altres entitats financeres amb seu a Catalunya, tot i la menor exposició al mercat espanyol, han seguit la petjada de les grans -amb l’honrosa excepció de Caixa d’Enginyers- fruit de la seva fragilitat i de la necessitat d’empara del Banc Central Europeu.
Però un cop despatxat el tema de la banca, ens trobem amb altres empreses que han anunciat el trasllat de la seu tot i no tenir la justificació de necessitar estar sota la cobertura del BCE. Algunes són empreses de béns de consum i més susceptibles de potencials boicots que es curen en salut traslladant la seu i donant mostres d’espanyolitat davant dels seus clients, com seria el cas del repetidament anunciat trasllat de Freixenet, tot i que ja fa anys que és el celler català més afectat pel boicot soterrat existent al cava. En d’altres, el fet de ser cotitzades els exposa més als moviments especulatius, com ara la tèxtil Dogi, la biotecnològica Oryzon o Lleida.net, que cotitza al MAB.
Però les empreses més grans i significatives que han anunciat un trasllat de seu són les participades per la Caixa, moltes d’elles pertanyents a l’Ibex 35. Alguna d’elles, com Abertis, havia descartat inicialment el trasllat en boca del seu president Salvador Alemany. Però ara ho ha reconsiderat, tot i que lamentablement no s’endú també els peatges a Madrid, com diu l’acudit que corre per la xarxa. Les informacions disponibles apunten que el veritable factòtum del grup Caixa, Isidre Fainé, que fins ara públicament s’havia mogut en una certa ambigüitat, hauria pres la decisió de traslladar totes les seus del grup en l”Ofensiva in extremis del poder econòmic català contra la DUI”, tal com obria la portada d’aquest diumenge el principal diari imprès editat a Barcelona.
I aquí ens apareix un element que habitualment no es considera a l’hora de fer aquestes anàlisis econòmiques, el factor humà. Ja vam parlar en aquesta mateixa publicació de la disjuntiva que havien de resoldre les classes dirigents tradicionals catalanes. En alguns casos, els comportaments de les empreses vénen molt condicionats per la ideologia dels seus propietaris o dirigents, alguns dels quals s’han manifestat repetidament contra el procés d’independència durant els carrers anys. La família Lara, Josep Lluís Bonet o Antonio Catalán en són alguns exemples. L’altre element rellevant és la por a perdre l’estatus econòmic i social assolit a Catalunya i a Espanya en cas d’independència. Madrid ni acollirà ni recompensarà els que no hagin estat capaços d’aturar la independència i la quota catalana a les organitzacions estatals i a la tribuna del Reial Madrid esdevindrà aleshores absolutament prescindible.
"Madrid ni acollirà ni recompensarà els que no hagin estat capaços d’aturar la independència"
Hi ha qui ara pretén alliçonar-nos amb el trasllat de seus d’empreses des Montreal a Toronto arran dels referèndums d’autodeterminació del Quebec. Però és una comparació inexacta. Primer, perquè no es pot comparar la capacitat d’atracció i de concentració d’activitat i de riquesa del món anglosaxó a Nord-amèrica amb la de Madrid i Espanya. I segon, perquè els quebequesos van perdre els dos referèndums, amb la qual cosa es van quedar amb els efectes negatius de la incertesa –per si hi ha un nou referèndum en el futur- i sense cap dels avantatges de la capitalitat d’Estat.
Avui, a Catalunya ningú parla de boicots ni de llistes d’empreses desafectes, i és bo que sigui així, perquè per tirar endavant el nou país no ens podem permetre el luxe de prescindir de ningú que vulgui treballar honestament a casa nostra. Però tots sabem, començant pels directament interessats, que si la república catalana es consolida, seran les mateixes empreses o organitzacions empresarials les que consideraran que aquells responsables que han encapçalat el xantatge econòmic més important esdevingut fins ara en la història de Catalunya hauran de ser reemplaçats per poder normalitzar les relacions amb els consumidors i amb les noves autoritats de la República. Una república que, de ben segur, no estarà tan condicionada per les entitats financeres, les energètiques i les constructores que han dominat l’escena econòmica i política de l’Estat espanyol (vegeu aquest article ) en els darrers 100 anys i que tindrà el poder de regulació, inversió i compra pública que fins ara tenia quasi en exclusivitat l’Estat espanyol.