Arran les eleccions europees s’ha produït una allau de conseqüències. Algunes han estat pura xerrameca, com les que reflecteix bona part de la premsa. Altres han estat transcendentals, com la convocatòria d’eleccions legislatives a França. En general, però, sembla que aquesta vegada el toc d’atenció ha estat rebut seriosament. Vull dir que crear cordons sanitaris és com censurar. I censurar, en democràcia i en el món actual, tremendament connectat i públic, acaba tornant-se en contra.
Les societats econòmicament desenvolupades i democràtiques al món no són tantes. Es poden comptar amb els dits d’una mà: Amèrica del Nord, Europa Occidental, Japó i Oceania (Austràlia i Nova Zelanda). En resum: el Japó i els descendents d’Europa. D’aquestes, Amèrica del Nord i Europa estan patint corrents populistes dels dos bàndols: l’extrema dreta i l’extrema esquerra. I és que aquestes societats a les quals, per sort, pertanyem, pateixen una sèrie de fets insòlits. Una llarga pau interna, el que ha permès que la formació bruta de capital no hagi estat destruïda d'ençà del 1945. Un sistema de protecció social i de benestar mitjà envejable. En general, podem dir que, si ens limitem a aquests dos aspectes, no hi hauria motius pel desencant.
"El missatge llençat pels europeus, especialment aquells que han votat extrema dreta, és un toc d’atenció. Segurament equivocat, però és un toc que caldrà escoltar"
Però, vet aquí que, simultàniament, tenen lloc dos altres fets importantíssims i que juguen a la contra. I que, a més, són paradoxals. Per una banda, és la primera vegada, en segles, que una generació de gent no viu millor que la precedent. Les raons són diverses, però podríem dir que la combinació de tecnologia i de globalització han portat a aquesta situació. Per dir-ho ras i curt, si algú es pensava que treure de la gana milions de persones gràcies a la globalització -per exemple, que milions i milions d’asiàtics poguessin menjar- sortiria de franc, anava equivocat. La solidaritat té un preu. I així ha estat a escala mundial. És un afer d’anivellament. I si un obrer xinès ha de pujar el seu nivell de vida, això vol dir que el d’un d’occidental ha de baixar. Perquè la globalització vol dir això: allò que tu feies, ara ho pot fer un altre. És que això no havia passat mai? Sí, sempre. Però a una escala gestionable. O és que no recordem les inversions que empreses estrangeres van fer a l’Espanya empobrida de Franco? Hem oblidat quan els agricultors francesos cremaven la fruita que entrava a França?
Ara tot sembla indicar que hem estat miops. Hem caigut del cavall. S’han posat massa ous al cistell xinès. La cobdícia global -la dels capitalistes, cert; però la dels consumidors, també- ens ha impedit veure-hi més lluny. Intentàvem veure-hi lluny, però sobre espatlles de nans. Ara potser toca rebobinar. I no serà sense tensions.
L’altre fet importantíssim està lligat a la tecnologia. Aquesta globalització de la qual parlo ha generat monstres tecnològics de dimensions mai vistes. I amb això s’han generat unes riqueses personals que deixen per terra el concepte que, fins ara, es tenia del que era una persona rica. Davant dels actuals Bezos, Musk, Zuckerberg, Gates..., i tants i tants altres, els històrics Ford, Rothschild, Rockefeller, Hearst, etc. serien pidolaires. El motiu ha estat de dimensions de mercat. Aquells rics a tombar dels segles XIX i XX, venien les unitats a milions de clients. I es van fer molt rics. Els d’ara venen les unitats a un mercat de milers de milions de persones. La seva riquesa és incommensurable.
"O és que no recordem les inversions que empreses estrangeres van fer a l’Espanya empobrida de Franco? Hem oblidat quan els agricultors francesos cremaven la fruita que entrava a França?"
Hi ha massa gent a Europa i a Amèrica del Nord que està escalivada amb tot això que he explicat. I volen accions. I bàsicament n’hi ha dos. Establir un cert proteccionisme davant Àsia, ja que les regles del joc no són equiparables -Xina no tolera, ni tan sols, que s’investigui si les compleix-. L’altra consisteix a evitar que la gent esdevingui massa rica, ja que gaudir d’un mercat tan enorme -un mercat mundial de difícil regulació- és, també, una mena de distorsió l’economia de mercat. Caldria revisitar, actualitzant-lo, les accions de govern de Theodore Roosevelt i l’afer de l’Standard Oil.
Tinc la sensació que el missatge llençat pels europeus, especialment aquells que han votat extrema dreta, és un toc d’atenció. Segurament equivocat, però és un toc que caldrà escoltar -com ho era el vot als revolucionaris de principis del segle XX-. Si, com diu Thomas Piketty, les elits voten esquerres, s’ha de buscar algú que planti cara a aquests desajustos creats per un mercat immanejable. I aquest és el repte. I millor no fer escarafalls. Més val arremangar-se i posar-se a la feina. No hi ha altra solució.