Fa uns dies, el senyor Wayne Griffiths va dimitir del seu càrrec de president d’ANFAC (Asociación Española de Fabricantes de Automóviles y Camiones). El senyor Griffiths és un alemany, nascut al Regne Unit, conseller delegat de les empreses Seat i Cupra. És, no cal dir-ho, el màxim representant del grup Volkswagen a Espanya.
En l’explicació de la seva dimissió no va estalviar en transparència -la que no empra la premsa espanyola. Va dir, textualment: “Al desembre vaig renovar com a president d'ANFAC perquè el Govern (espanyol) es va comprometre a ser un aliat del sector, i a posar en marxa ràpidament mesures concretes i eficaces. Al Fòrum ANFAC del passat mes de febrer, el president del Govern (espanyol) també es va comprometre a revisar elPla MOVES i a impulsar la infraestructura de recàrrega. Aquestes mesures no han arribat. I per això estic decebut, perquè ara toca accelerar, no frenar”. I afegeix: “Espanya ha de millorar la infraestructura pública de recàrrega i facilitar la compra de cotxes electrificats amb un veritable pla d'incentius fiscals que permeti cobrar l'ajuda en el moment de la compra”. Poden trobar la informació oficial de la dimissió aquí.
"Al Fòrum ANFAC del passat mes de febrer, el president del Govern (espanyol) també es va comprometre a revisar elPla MOVES i a impulsar la infraestructura de recàrrega"
Aquest acte, el de dimitir d’un càrrec per incompliments dels quals manen i, a més, fer-ho públic, hauria de ser un exemple de transparència i de portada dels nostres diaris. No ha estat així. No cal dir que un acte similar a qualsevol país civilitzat hagués provocat un terrabastall. Tampoc ha estat així. La societat espanyola viu informativament estupiditzada, als llimbs, en la més pura inòpia. Què s’amaga darrere la denúncia del senyor Griffiths? Mirem de fer, abans, una introducció de per què calen accions econòmicament estimulants per a l’electrificació de la mobilitat.
La situació del cotxe elèctric és un clar exemple dels perills d’un entorn econòmic deflacionista. La deflació és perillosíssima. Si els preus baixen, per què he de comprar coses avui? Millor m’espero. I així baixa el consum i l’economia encara va pitjor. El cotxe elèctric pateix d’aquest mal, però en versió doble. Per una banda, el preu. El consumidor observa que el preu del cotxe elèctric és, encara, superior al preu del model equivalent amb motor d’explosió. Per tant, el consumidor s’espera al fet que baixi de preu. Per afegitó, la tecnologia avança i els cotxes que sortiran d'aquí a un temps hauran solucionat part dels hàndicaps que avui presenten els cotxes elèctrics -sobretot pel que fa a bateries. En resum, la posició enraonada i còmoda és: me’l compraré més endavant. Però, és clar, si les vendes no tiben, aleshores ni les baixades de preus ni les inversions en avenços tecnològics tampoc tenen lloc. Com dic, un clar exemple de situació deflacionista.
"La situació del cotxe elèctric és un clar exemple dels perills d’un entorn econòmic deflacionista"
És per això que, entre altres coses, la Comissió Europea va decidir posar en marxa el programa NextGen. I va assignar-li a Espanya 70.000 milions en subvencions -diners a no tornar-. Una part d’aquests diners eren per subvencionar la compra del cotxe elèctric. A la majoria de països els governs han posat en marxa subvencions a l’adquisició del cotxe elèctric per salvar un dels hàndicaps que he esmentat: l’econòmic. Li venen a dir al ciutadà, aproximadament: “Comprat el cotxe elèctric, ja que, almenys, no et surt més car que l’equivalent d’explosió”. Però a Espanya, seguint la rància tradició de l’engany d’estètica Lazarillo de Tormes, no s’han utilitzat els diners amb aquest propòsit. Vaig fer una explicació comparativa a l’article Cotxes elèctrics: què ens està passant?.
La realitat és bastant simple. A la resta de països de la UE el venedor del cotxe ja descompta la subvenció. Per al consumidor és fàcil: el cotxe que comprarà és més barat que el que marca el preu de compra. A Espanya no és així. Has de comprar el cotxe al preu de mercat que està marcat i fer una sol·licitud de subvenció que triga mesos i que no està segur que la donin. Per completar el sainet el govern espanyol s’ha enginyat una trampa, un engany, una picaresca, vaja. La subvenció te la dona -si finalment te l’atorguen- en brut. S’ha de declarar com ingrés. Reps menys i així l’estat té uns ingressos pel que, se suposava, era una subvenció. I, mira per on, així redueix el dèficit pressupostari. Tot típicament abillat amb la irregularitat que caracteritza l’estafa made in Spain.
"A la resta de països de la UE el venedor del cotxe ja descompta la subvenció"
El senyor Griffiths ha estat moderat. Simplement, s’ha limitat a dir, això sí, clarament “... (Espanya ha de) facilitar la compra de cotxes electrificats amb un veritable pla d'incentius fiscals que permeti cobrar l'ajuda en el moment de la compra”. No ha dit que el govern espanyol -sense que la Generalitat, col·laborador de l’estafa, ho denunciï adequadament- és un trampós. Però ha dut a terme un gest, dimitir, que no és altra cosa que una denúncia davant Brussel·les i que tindrà ressò segur. Per això ho ha fet. La societat espanyola, la catalana, és tant gandula que, fins i tot, ha d’esperar que els vinguts de fora protestin en lloc nostre. Quedarem atents a veure’n els resultats.