Enderrocant muralles invisibles

Aquest 2022 ha fet 200 anys de la creació de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, una iniciativa civil que ha tingut molta activitat durant aquests dos segles, acompanyant els canvis en la nostra societat i recolzant iniciativestransformadores. Entre altres, va promoure l’enderrocament de les muralles que impedien el creixement de Barcelona. La Societat ha volgut commemorar aquest aniversari amb un cicle d’actes  de reflexió i de participació que s’estan celebrant al llarg d’aquest semestre, a través de la seva Tribuna Barcelona amb el tema general d'Enderrocar les noves muralles. No entro en el contingut de tots els actes, ja que es poden seguir o trobar als webs de TB, de la SEBAP, o de La Vanguardia; però vull aportar unes reflexions concretes que fa temps que jo m’he fet i que se m’han reforçat al llarg del cicle.

Objectius, eines i obstacles

Per aconseguir el progrés de les nostres societats i de tots els seus membres, hem de saber distingir clarament entre els tres tipus d’elements que podem qualificar amb cada una d’aquestes tres paraules, ja que davant de cada una d’elles hem de tenir actituds diferents. Hem de ser rotunds i persistents per apropar-nos als objectius, intel·ligents per perfeccionar i utilitzar bé les eines, i lluitadors per eliminar els obstacles, tal com vam fer amb les muralles que fa molts anys ens ofegaven...

Podríem resumir en una sola frase el nostre objectiu: un nivell de benestar acceptable i sostenible per a la gran majoria de la humanitat

Crec que ara, de forma molt general, podríem resumir en una sola frase el nostre objectiu: un nivell de benestar acceptable i sostenible per a la gran majoria de la humanitat. No cal aprofundir massa per veure en la pròpia frase unes contradiccions evidents que es poden resumir també en dues  paraules:  insostenibilitat i desigualtat. Les comento.

Insostenibilitat

 El mateix dia que teníem el quart dels debats del cicle, titulat L’accés al benestar, es va fer públic un nou informe extremadament preocupant del panel creat per la ONU amb mesures per tal d’evitar una “catàstrofe climàtica”. Jo el resumiria dient que el model de vida i de consum que estem utilitzant ara uns 3.000 milions de persones és totalment impossible d’estendre a una població de 7.000 o 8.000 sense provocar en el planeta una situació insostenible, per esgotament de recursos, per excés de residus i d’ emissions, i per canvis de clima. O canviem el model, o acceptem una gran desigualtat a nivell planetari, o aturem el creixement demogràfic, i fins i tot provoquem un decreixement.

Desigualtat

Tant o més important que la insostenibilitat de tipus ecològic que acabo de descriure, pot ser la de tipus social provocada per la no acceptació de les grans desigualtats existents actualment. Els augments de mobilitat de persones i de productes (fruit de la revolució industrial), i de informacions i coneixements (derivats de la revolució digital i la globalització), han provocat un augment de la presa de consciència general d’aquestes desigualtats, i auguren problemes de conflictivitat i  confrontacions importants, tant a nivell local com global.

Vull ressaltar que per a mi, no es tracta d’aconseguir que totes les persones siguem idèntiques en un sentit matemàtic, perquè no ho som, sinó de que hi hagi una real igualtat de drets i d’oportunitats, i que tothom tingui al seu abast les eines necessàries per construir el seu futur.  Per altra banda, hem d’assegurar que tinguin capacitat per identificar i saber fer servir aquestes eines, i alhora la responsabilitat, o la obligatorietat si cal, de no utilitzar-les per a finalitats rebutjables.

El cicle i les meves conclusions

Amb aquestes idees al cap hem organitzat un cicle de sis trobades i s’han identificat algunes noves muralles invisibles que impedeixen aconseguir els objectius. Hem parlat de l’accés al benestar,  de l’accés al coneixement, d’un nou model econòmic sostenible, d’una nova industrialització, de solidaritat, i d’ètica empresarial. Vull concloure aquest article esquematitzant alguns convenciments  personals i algunes preocupacions.

No es tracta d’aconseguir que totes les persones siguem idèntiques en un sentit matemàtic, perquè no ho som, sinó de que hi hagi una real igualtat de drets i d’oportunitats

Els convenciments: El creixement del benestar és l’objectiu fonamental i cal no confondre’l amb el creixement econòmic. L’actual model de creixement no permet la sostenibilitat ecològica ni un nivell acceptable de cohesió social. No ens podem pas plantejar un procés important de decreixement demogràfic. Hem de passar urgentment a un model de consum sostenible ecològicament. Té una importància primordial l’accés de totes les persones al coneixement i a la formació, en la primera etapa de la vida i al llarg de tota ella. Cal un augment de la responsabilitat personal i l’establiment d’una organització social i política que respongui a aquestes exigències.

I les preocupacions: No hi ha prou consciència de que ens estem acostant a un punt a partir del que serà molt difícil evitar catàstrofes ecològiques importants. En molts llocs el creixement econòmic no està millorant la cohesió social sinó augmentant les desigualtats, i això porta a noves conflictivitats.  La contradicció entre els interessos locals i els reptes globals fa molt difícil tenir els recursos necessaris per enfrontar-se a aquests darrers. Es troba a faltar més actuació per part dels ciutadans i dels governs per fer front a aquestes situacions. I, finalment, aquesta mancança és en gran part conseqüència de la desregulació de les darreres dècades que ha permès les grans concentracions de poder financer que estan passant per sobre dels poders polítics i desfigurant els règims democràtics.

Cal enderrocar algunes muralles...