S’apropen les eleccions al Parlament Europeu i caldrà anar a votar. Encara que no ens ho sembli, són, per a nosaltres, les eleccions més importants. Miraré de justificar-ho en un article pròxim que es publicarà a VIA Empresa dijous vinent. Està de moda que els mitjans de comunicació malparlin d’Europa. Bé, de fet, són interessos per amagar la mala governança local. Però aquí, i ara, només els voldria fer una reflexió: imaginin-se Espanya, ergo Catalunya, sense formar part de la Unió Europea (UE). O, molt pitjor encara, que la UE deixés d’existir. Personalment, prefereixo no pensar-ho. Com ja he dit, de la importància de la legislació europea en parlaré dijous.
Hi ha dues facetes que s’acostumen a obviar en parlar de la UE. La nostra influència. Espanya és un estat gran dins la Unió -l’11% de la població-. I quan es parla de xifres mitjanes, aquestes venen influïdes, també, per la nostra realitat. Si, posem per cas, l’atur a la UE és del 6% -i no del 5% o inferior- ho és gràcies, en bona part, al fet que el nostre atur és de l’11%. I si molta gent està descontenta de com se l’està governant, nosaltres en tenim bona part de culpa. No tota Europa és igual. Visitin un poble del centre o nord d’Europa i després girin la mirada sobre qualsevol dels nostres. Amb això vull dir que el fet que la UE vagi millor o pitjor, en mitjana, també depèn de nosaltres.
"La gent no vota els extrems perquè sí. Ho fa quan els altres no escolten"
En acabar la Segona Guerra Mundial, Europa va efectuar una necessària reflexió comuna. Fins i tot el règim franquista la va dur a terme. El model capitalista europeu divergiria de l’aplicat als Estats Units en un aspecte fonamental: l’estat del benestar. I en això va haver-hi unanimitat, sense fissures. Com dic, fins i tot, independentment del règim polític. I el raonament dels orígens de la UE seguia la lògica següent: cooperació econòmica vol dir més riquesa interdependent i, per tant, menys risc de guerres. Tot conjuminat portava al següent pas: i aquest excés de riquesa que es produeixi ha d’ajudar, en bona part, al benestar social i a llimar -mai substituir- les diferències socioeconòmiques. Tothom ha de poder menjar, disposar d’un habitatge on viure, d’un sistema de salut i d’una educació públiques si és necessari.
Actualment, els polítics que no fan la seva feina es dediquen a voler distreure l’elector de l’origen dels problemes. S’ha posat de moda assenyalar l’extrema dreta com el principal risc quan, de fet, es tracta de la febre, no pas de la malaltia. I sobre això en podríem parlar llargament. La gent no vota els extrems perquè sí. Ho fa quan els altres no escolten. I, com bé diu Piketty, quan les classes benestants voten esquerres, alguna cosa no va fina. Però això és una discussió per un altre fòrum. El que resulta imperdonable -i això sí que és d’aquest fòrum- és que s’anunciï que les prestacions dels centres d’atenció primària a Catalunya es veuran reduïdes aquest estiu a causa de la falta de substitucions. I que aquesta mancança vingui provocada per un tema econòmic i pressupostari.
El principal problema que en aquests moments té el país és la seva classe política. Vull dir que no necessiten la intervenció de l’extrema dreta. Ho fan solets. Carregar-se l’estat del benestar -en la seva faceta pressupostària, però, també, en el vessant de mala praxi administrativa i funcionarial- significa, senyors meus, carregar-se Europa. Dinamitar la Unió Europea.
Anar a votar aquest diumenge vinent és important. Cal una Europa que vigili, que monitori, els estats i regions mal governats. Al cap i la fi, les coses de govern que interessen, en el nostre àmbit geogràfic, les acaba solucionant Europa. Ara és el moment d’importar, mitjançant aquestes eleccions, una certa governança de qualitat. Que vigili, que garanteixi, com a mínim, que l’estat del benestar no es veu minvat per l’estupidesa dels polítics locals.