Esmorzar com cal

- Bon dia, vols anar a fer un brunch?

+ No, vull esmorzar.

L'estoïcisme és un corrent de pensament que va sorgir com una necessitat similar a la que tenim en les nostres societats actuals. La guerra arreu s'està traslladant en la guerra interior, en una sensació d'inestabilitat, en una sensació de recolliment que ara es mescla també amb l'entrada a l'hivern. Durant aquesta època de l'any la sensació de caliu es converteix en imperativa. Vivint a Amsterdam, sempre poso la televisió en català per nostàlgia mentre faig el sopar. L'altre dia escoltava un conegut programa d'humor on duien a terme una competició entre dos usuaris d'un bar que m'encanta portant-los a un brunch, un d'aquests restaurants que fan àpats atemporals basats en una idea anglosaxona de l'alimentació on pots mesclar tot el que vulguis en un plat que suposadament és equilibrat. A casa nostra s'esmorza, es torna a esmorzar, es dina, es berena, se sopa, i si ets llaminera fas ressopó. La vida s'organitza en funció de quan mengem, i no es pot menjar el que vulguis a l'hora del dia que vulguis. I malgrat aquesta rectitud moral i d'ànima, encara hi ha països, com el que ara m'acull, que pensen que som gent passional que només balla i viu la vida alegrement gràcies al seu accés privilegiat al sol. Som gent seriosa, i encara més quan es tracta de com ens alimentem.

"Vivint a Amsterdam, sempre poso la televisió en català per nostàlgia mentre faig el sopar"

Cada dia veiem més titulars als mitjans de comunicació de com la dieta mediterrània està desapareixent perquè els preus dels aliments frescos s'estan disparant. L'alt preu dels productes i la imperialització cultural que desperten tendències com el brunch estan fent que ens sembli acceptable i saludable menjar un remenat d'aliments transgènics i importats de països que vam colonitzar fa molts anys com a àpat únic. No dic que cada dia hàgim de menjar cap i pota o un estofat, això clarament no és una alternativa més desitjable, però el que no pot ser és que la capital de la gastronomia mediterrània, que tan preuada es considera arreu del món, es trobi només a restaurants d'alta gamma, i que si vull dinar un menú de migdia cada cop es vegi més substituït per aquesta opció esguerrada i malpensada.

Torno a Barcelona cada mes, com una amant controladora d'una ciutat que no vol deixar anar del tot. Cada cop hi ha més llocs on es fan brunchs, on es cuinen coses que no són pròpies de la cultura de Barcelona, però que, més perillosament, no són pròpies de cap cultura més enllà de l'estetització de la societat líquida globalitzada. Si s'obren milers de restaurants de cuina estrangera em sembla estupend, perquè és molt català això d'anar a un restaurant d'una altra gastronomia i comparar-ho amb qualsevol cosa que és propera a nosaltres. He arribat a veure persones en restaurants de ramen dir “això deu ser com el seu caldo de l'àvia”. Aquí no tenim cap conflicte: com més gastronomia, millor. Ara bé, barrejar-ho tot en un plat perquè fa gràcia és una aberració a les cuines del món que no hauríem de promocionar. Permetre-ho, sí. Tenir un parell de llocs a la ciutat que fan aquestes barbaritats, evidentment. Que jo sàpiga, tenir mal gust encara no és il·legal a cap país del món, ni ho ha de ser. Però jo vull esmorzar: vull un cafè amb llet, un suc de taronja i un entrepà de pernil, formatge o truita per menys de cinc euros. Vull poder baixar a fer un cafè ràpid o agafar una ensaïmada perquè m'he quedat amb gana del primer esmorzar durant la pausa de les onze. Si quedo amb les amigues, no vull que l'única opció sigui una torrada verda amb ous mal fets. Que tornin els forns, les granges i els esmorzars de forquilla i d'engrunes. En temps de temporal extern, necessitem les coses que ens transporten al caliu de casa. En èpoques estoiques, hem d'esmorzar com cal.