S'està morint. S'observa una infecció que està afectant els òrgans vitals. S'està morint i no sembla que hi hagi manera de revitalitzar-la. Ni tampoc un veritable interès, admetem-ho: entre tots -la pacient i la família- s'ha arribat a aquella mena d'aletargament de la inèrcia, aquell dolce far niente d'una vigília endormiscada on tot fa basarda.
Ella, la protagonista d'aquesta agonia, no n'és ja del tot conscient. Més aviat li fa l'efecte no té cap problema en especial: qui no té un all té una ceba, que diuen, i això rai que no passarà de refredat. Fa plans, es mou d'aquí cap allà amb una despreocupació tal que sembla narcotitzada. Però els seus amics més ben informats la veuen tocada i pateixen. Per quan es mori, si finalment es mor, aquests amics ja han pensat què hi diran a l'esquela que publicaran: "segueix viva en els nostres cors".
Amb "ella" m'estic referint a la democràcia liberal, tal com l'hem entès fins ara. Que, en efecte, està morint al núvol. I un d'aquests seus amics ben informats als quals també em referia és en Josep M. Ganyet, que explica com la veu, en el llibre que acaba de publicar La Magrana: "La democràcia mor en el núvol". Ganyet va ser víctima d'espionatge en l'afer Catalangate, i a més d'enginyer informàtic i articulista a VIA Empresa té una llarga trajectòria com a usuari, treballador i divulgador de la cosa dels bits.
El títol del seu llibre podria semblar alarmista, però no ho és. És la realitat que s'hi explica, el que és alarmant. Aborda el desafiament que planteja la nova era del capitalisme -el capitalisme de la vigilància- sobre els ingredients que fan possible el context necessari per desenvolupar els processos democràtics: dret a la informació, llibertat d'expressió, dret a la intimitat, presumpció d'innocència, igualtat davant la llei, i la resta de companys habituals.
Per saber què està passant, l’excés d'informació és tant problemàtic com l'excés d'estimulació de les emocions
No us en faré spoiler: llegiu-ho vosaltres mateixos i prengueu les vostres pròpies conclusions. Una de les conclusions que n'he tret, de la lectura, té a veure amb la dificultat d'explicar l'abast d'aquest problema de forma entenedora i en la seva justa mesura. Hi ha molt soroll, massa.
Perquè, en general, per saber què està passant, l’excés d'informació és tant problemàtic com l'excés d'estimulació de les emocions. I el que ens trobem ara com l'hàbit de consum d'informació més popular és la combinació dels dos factors: hi ha massa informació circulant, informació plantejada de tal manera que estimula excessivament les emocions. Abunden els discursos alarmistes, conspiranoics i mil·lenaristes que aconsegueixen desinformar encara més els que sospiten que alguna cosa no està rutllant. I, per contra, hi ha el enorme magnetisme dels obsessionats en estar a l'última que no activen la capacitat crítica davant de cap novetat. El llibre de Ganyet és l'exemple del punt d'equilibri: una reflexió entenedora, rigorosa en la diagnosi, serena en la descripció dels pros i contres, sense ingenuïtats ni voluntat de posar la por al cos de ningú, però contundent.
Tenim unes empreses tecnològiques que han acabat sabent més de nosaltres que nosaltres mateixos, gràcies al rastre digital que deixem, un coneixement que han convertit en un producte extremadament valuós per al mercat. Aquestes empreses són les mateixes que possibiliten el nostre accés a la informació, una informació que necessitem per prendre les decisions en democràcia. Unes empreses que, a més, tenen en la cartera de clients els nostres propis estats, als quals proveeixen de la tecnologia que necessiten per servir-nos, tecnologia que els pot ser útil també servir-se'n, de nosaltres. Els interessos particulars d'aquests i d'aquelles, d'estats i d'empreses, són concrets i creixents: la tecnologia ha disparat una nova conquesta de l'Oest, on l'afany de riqueses i de control està erosionant sistemàticament i de manera silenciosa els mecanismes bàsics de l'edifici democràtic.
Tenim unes empreses tecnològiques que han acabat sabent més de nosaltres que nosaltres mateixos
Des del punt de vista pràctic, per aquests nous tecno-conqueridors els ciutadans són primàriament el subproducte que els permet augmentar la seva fortuna.
I la democràcia? Ves que aquests no vulguin reduir-la, al final, a una ficció. A un relat fals, però que una gran massa de ciutadans sobreinformats i sobreestimulats creuen real: "que la democràcia visqui en els vostres cors, que en el núvol ja manem nosaltres".