Ningú no em podrà negar que aquests dies estem ben entretinguts, amb l’espectacle que ens regalen dia sí dia també els dirigents polítics de torn, les patronals i els representants sindicals. Tots sense excepció. Una nova batussa de pati d’escola que els ciutadans ens mirem des de la distància, amatents, amb un d’aquells bols replens de crispetes que endrapem cada vegada que ens apoltronem al sofà de casa amb la mirada clavada a la pantalla. Perquè ben poca cosa hi podem fer, nosaltres, víctimes d’aquest guirigall, més enllà d’etzibar algun renec, indignar-nos i calçar-nos de paciència.
Si a les acaballes de setembre tot girava entorn de la jornada laboral de quatre dies i la reducció del temps efectiu de treball de les actuals 40 hores setmanals a les 37,5 hores l’any 2025, aquesta primera setmana d’octubre la ministra de Seguretat Social, Elma Saiz, ha posat damunt la taula la possibilitat de compatibilitzar una baixa per incapacitat temporal (IT) amb anar a la feina, tal com ja succeeix actualment en el cas de les pensions. Una mena de “sí però no”. I d’aquesta manera sumem una nova terminologia al nostre diccionari particular, la “baixa laboral flexible”.
"Elma Saiz, ha posat damunt la taula la possibilitat de compatibilitzar una baixa per incapacitat temporal (IT) amb anar a la feina, tal com ja succeeix actualment en el cas de les pensions"
Sota aquest supòsit, doncs, la ministra ha obert la porta a explorar una baixa per incapacitat temporal descafeïnada, ni blanc ni negre, ni "estic d’alta” ni “estic de baixa". En conclusió, i sempre considerant que la decisió és voluntària del treballador, que es pugui materialitzar un retorn parcial i progressiu a la feina tot i no comptar amb una alta mèdica integral.
La iniciativa, com no podia ser d’altra manera, no s’ha rebut amb el mateix entusiasme per part dels diferents actors. I he de confessar que pel que fa a mi, d’inici, la notícia m’ha generat cert malestar. Us imagineu una ampolla de cava en erupció? Centenars, milers, milions de bombolles carregades d’indignació? Doncs això, “o estàs malalt o no ho estàs”.
He de confessar que soc força impulsiva, jo. De vegades una mica massa. I la vida no és en cap cas un tot o res. Vivim en un món banyat de matisos, una escala de grisos que ens obliga a aturar-nos i a reflexionar. Com el cava, quan deixa de brollar i recupera la calma. I és així, a mesura que reposo la proposta, que començo a veure’n la coherència i la raonabilitat.
De fet, el que per a nosaltres seria nou i és avui un clar motiu de debat, en diversos estats del nord d’Europa, com ara Alemanya, Finlàndia o França, la baixa laboral flexible és ja un fet consumat. Malgrat comptar amb determinades particularitats, com era perfectament previsible, els tres sistemes comparteixen trets comuns, el més rellevant d’ells l’existència necessària d’un triple consens: empleat, metge públic i empresa.
"El que per a nosaltres seria nou i és avui un clar motiu de debat, en diversos estats del nord d’Europa, com ara Alemanya, Finlàndia o França, la baixa laboral flexible és ja un fet consumat"
I és que de la mateixa manera que no totes les baixes mèdiques són iguals, tampoc ho són els sectors professionals i els rols dels diferents actors. No podem equiparar el cas d’una persona que s’ha trencat una cama o pateix un pinçament lumbar, per posar un exemple, amb el cas d’una persona diagnosticada de càncer i que segueix tractament, o el d’una persona que pateix un trastorn depressiu. I ja en l’espectre laboral, no podem considerar d’igual manera les ocupacions popularment dites “de despatx”, com podrien ser les posicions de financer, programador, psicòleg o dissenyador gràfic, i les feines amb un marcat component físic, com seria el cas de cuidadors, cambrers, repartidors, electricistes o perruquers, per citar-ne alguns a l’atzar.
Si hi afegim, a més, la irrupció de les noves tecnologies, en tant que facilitadores i maximitzadores dels recursos i processos laborals, i els molts i constants avenços mèdics que han revolucionat els tractaments i accelerat les recuperacions, no és cap bajanada plantejar una incorporació progressiva a la feina, amb el benentès que aquesta no vagi en detriment de la salut física i/o mental del treballador. Aquesta és la clau.
I ara ve quan ens preguntem el per què ara, com qui no fa la cosa, trobem una ministra que s’anima a encetar aquest meló. I és que les dades parlen per si soles. Avui Espanya toca sostre pel que fa al nombre de baixes laborals: més de 450 per cada 1.000 treballadors, la màxima registrada en aquesta darrera dècada. Un estudi recent realitzat per la Mútua Umivale Activa i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) adverteix que l'impacte anual de les baixes laborals és equivalent a l’absència a la feina d’1,1 milions de treballadors, o dit d’una altra manera, un absentisme mitjà de 20 dies l’any per treballador. La investigació recull també que, entre els anys 2014 i 2022, mentre a Europa l'absentisme va augmentar un 0,6% anual (un total del 30% en vuit anys), a l’estat espanyol aquest ascens va ser de 2,1 punts anuals.
"Avui Espanya toca sostre pel que fa al nombre de baixes laborals: més de 450 per cada 1.000 treballadors, la màxima registrada en aquesta darrera dècada"
Si anem al cas particular de Catalunya, per ser més concrets, el retrat no és motiu de celebració de res, ans al contrari. L’estudi Incapacitat Temporal a Catalunya de l’Observatori de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya de PIMEC posa de manifest que l’absentisme per incapacitat temporal (IT) a casa nostra s’ha doblat en els darrers deu anys, passant d’una mitjana de 3,8 hores mensuals el 2013 a 7,5 hores el 2023. Això es tradueix en uns costos en prestacions de 2.745 milions d’euros anuals, l’1% del PIB de Catalunya.
No m’equivoco, doncs, quan afirmo que l’absentisme és un problema enquistat que llastra la productivitat del país, alhora que impacta de forma clara i significativa en la competitivitat de les empreses i en els comptes de la Seguretat Social.
Dit això, convido tots els agents implicats a abordar sense complexos una reforma de la incapacitat temporal que adeqüi aquestes situacions als temps que vivim. Des de l’entesa, i des del diàleg social, tot és possible.