L’estat del benestar, el de veritat, té uns límits

Recordo que en una ocasió que parlava amb el conseller de sanitat de l’època li vaig manifestar la sorpresa pel fet que s’enviés un recordatori al pacient dient-li que l’endemà tenia visita i que, sobretot, no se n’oblidés. És a dir, no només s’acorden les visites per a una hora determinada -fet que és un progrés significatiu per evitar cues- sinó que, a sobre, cal avisar. I el conseller em va dir que la mesura tenia sentit, ja que hi havia una quantitat significativa de gent que no es presentava a la visita prèviament concertada. Em va semblar inconcebible. Ara llegeixo que el primer ministre francès ha proposat una mesura que jo, el seu dia, li vaig proposar al conseller del qual els parlava. “Jo aplicaria un multa al que no es presentés!”. El primer ministre de França proposa entre 5 i 10 euros de multa, si no vaig errat.

La veritat tinc la sensació que estem creant un estat de benestar de fireta. És el que jo denomino “brasilització”. Com que he viscut al Brasil els ho puc explicar. Es tracta d’educar la població sencera en els hàbits fàcils. Podríem dir que es malcria la població. Se l’educa en tenir tots els drets, però cap dret cobreix aspectes profunds, tots són superficials. Recordo, a títol d’anècdota, les demandes que determinats clubs de futbol brasilers rebien perquè al client en qüestió se li havia assignat un seient on tocava el sol. Aquestes demandes entraven en un circuit administratiu judicial del país, que durava anys -la justícia allí és una porqueria, molt més gran que la nostra, és clar-. La història no s’acabava mai. Unes despeses inútils per un dret que no hauria d’existir.

"Tinc la sensació que estem creant un estat de benestar de fireta. És el que jo denomino 'brasilització'"

Doncs bé, pel que fa a la sanitat estem jugant amb foc. Es va degradant el sistema -és evident- però tothom té uns drets de fireta: per exemple, al fet que t’avisin que demà tens visita. És a dir, es compleix la catalana dita “pobrets, però alegrets!”.

Siguem seriosos. La sanitat va curta de recursos. Tenim metges dels quals no tenim certesa que estiguin preparats -parlo dels estrangers que no han seguit el pla d’educació espanyol, els famosos “MIR”-. I això ens passa perquè se’ls paga malament i els metges catalans -que costa una fortuna de formar, i a ells un esforç enorme- marxen a l’estranger, si poden. El mateix succeeix amb les infermeres. Però ningú es planteja dos fets fonamentals en la bona administració: suprimir activitats superficials, aplicar multes quan calgui, i buscar finançament.

Ja que els parlava de França, els he de dir que la majoria dels països de la Unió Europea practiquen el copagament, sistema estigmatitzat a Espanya i, sobretot a Catalunya. Les nostres autoritats han decidit que, en nom del populisme, és millor un servei dolent i de franc que un de bo i que, posem per cas, et costi tres euros per visita (crònics exclosos). No. Fa més progre aplaudir des del balcó mentre els professionals malviuen o marxen avorrits del país i de la gent que el suporta.

"En nom del populisme, és millor un servei dolent i de franc que un de bo i que, posem per cas, et costi tres euros per visita"

Fa por observar la gran inconsciència que significa actuar com ho fem. És el millor camí per carregar-se l’estat del benestar. Per convertir-ho tot plegat en una mena de Brasil, on els desprotegits tenen la sensació de gaudir de tots els drets mentre el dia a dia els maltracta amb tots els mitjans.