Lluny ha quedat aquella frase que a l’estiu mai no hi passa res, que el món s’atura i tothom desapareix. No podem negar que durant un de parell de mesos, el juliol i l’agost, tot sembla que s’alenteixi una mica, fins i tot l’aire pesa més i costa de respirar, certament. Però ja fa anys que a l’estiu hi passen coses, moltes coses, i enguany tot sembla presagiar que batrem tots els rècords.
Aquest estiu serà recordat com el primer a la història en què, in extremis, un candidat a la presidència dels Estats Units presenta la seva renúncia i enceta, en aquest cas, un període inèdit dins del Partit Demòcrata per trobar un candidat abans de la convenció del 19 d'agost. Que finalment l’escollida ha estat Kamala Harris, i que, contra tot pronòstic, avui la demòcrata supera Donald Trump a les enquestes a escala nacional i sembla encaminada a capgirar els resultats en els set estats clau.
"Ja fa anys que a l’estiu hi passen coses, moltes coses, i enguany tot sembla presagiar que batrem tots els rècords"
Hem viscut també l’intent d'assassinat a l'expresident i candidat republicà Donald Trump, un atemptat que lluny d’instigar la unitat social ha abrandat encara més les tensions d'un país radicalment polaritzat. L'expresident en va sortir sa i estalvi, amb una ferida lleu a l'orella, però l'atac va obrir un escenari incert a la política dels Estats Units.
Recordem també la caiguda de Microsoft a escala mundial, titllada per alguns experts com la major aturada informàtica de la història. Un caos a escala planetària. Desenes de milers de vols cancel·lats o endarrerits per problemes a la facturació, infinitud de negocis de mig món sense mitjans per cobrar als seus clients, consultes mèdiques i grans hospitals sense accés als historials. Una injecció de raó de tots els crítics de l'economia de la globalització i les veus que alerten sobre els perills creixents d'una economia en mans de pocs actors tecnològics supranacionals.
I ja a casa nostra, a Catalunya, la sacsejada de noticiables ha estat sense cap mena de dubte descomunal. A banda de les altes temperatures i de l'avís per part del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) de determinades situacions de perill per calor, la política catalana ha cremat, mai millor dit, com fa temps no ho feia. Els comicis del passat 12 de maig al Parlament de Catalunya van significar una batzegada en majúscules per l’ecosistema independentista. Per primera vegada els partits secessionistes perdien la sòlida majoria parlamentària que els havia permès governar des de l'any 2015 fins a l'actualitat. I, alhora, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), amb 42 diputats, guanyava també per primera volta tant en vots com en diputats.
L'independentisme havia liderat el Parlament en escons durant les darreres legislatures, des de l'inici del procés, i en les eleccions del 2021 va aconseguir fins i tot superar el 50% dels vots a les urnes. Un rècord que s’esvaïa ara amb un resultat que deixava l'independentisme molt lluny de la majoria necessària. Quedava clar, doncs, que aquests resultats electorals canviaven la dinàmica política que es vivia a Catalunya des del 2012. L’escenari que es plantejava era aquest, o pacte progressista o repetició electoral. I les travesses no es van equivocar. Aquest passat dijous Salvador Illa era investit president de la Generalitat de Catalunya amb els vots del PSC, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i els Comuns.
Els republicans s’empassaven un gripau d’aquells que no es digereixen ni amb una triple dosi de bicarbonat injectat en vena. La disjuntiva republicana divergia entre pactar amb el PSC i exposar-se al desgast d’apropar-se als socialistes, o abonar el bloqueig i encarar el risc d’una repetició electoral de resultat previsiblement similar, tal com apuntava la darrera enquesta del CEO.
La debilitada situació del partit, que havia perdut 13 diputats, passant dels 33 que a 20 escons, sumada a l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall per l'Alzheimer, van empènyer els republicans a allunyar-se de la ja qüestionada unitat independentista i a subscriure un acord amb els socialistes que, segons hem conegut per boca dels mateixos signants, permetrà avançar en quatre eixos clars: la sobirania fiscal, la llengua, la resolució del conflicte polític i les polítiques republicanes.
No hi ha res tan bonic com el paper. I és que el paper ho aguanta tot. El text consagra que el govern de la Generalitat de Catalunya gestionarà, recaptarà, liquidarà i inspeccionarà tots els impostos, i afirma també que al llarg del primer semestre del 2025 s'haurà d'haver esbossat el nou model de finançament en una comissió bilateral Estat-Generalitat. Ara caldrà veure com passem de les paraules als fets, molt especialment quan aquest pacte ja ha nascut, d’entrada, amb el rebuig frontal del PP i de diversos partits d’esquerra de la resta del territori espanyol.
Mal ens pesi a tots, i sense voler caure en el derrotisme, es dibuixa un escenari poc encoratjador. Perquè tot i les moltíssimes promeses que s’han regalat uns i altres, sigui per convicció, sigui per necessitat, res no pot amagar una debilitat del PSOE al Congrés que limita aquest finançament singular català.
Però si amb això no en teníem prou, coincidint amb la presa de possessió de Salvador Illa, l'expresident Carles Puigdemont va comparèixer per primera vegada a Catalunya després de set anys d’exili. Indubtablement, una jornada amb dues grans cites polítiques a l'agenda. El ple d'investidura del candidat socialista, doncs, quedava difuminat pel retorn i la posterior desaparició de Carles Puigdemont.
"Alguns titllaran la gesta d’impecable exercici de desobediència civil, d’altres, d’espectacle deplorable que ha ridiculitzat la policia catalana"
El líder de Junts Per Catalunya havia insistit en diverses ocasions que volia ser a l'hemicicle en el moment del ple, que emprenia el retorn de l’exili tot i la vigència d’una ordre de detenció nacional contra la seva persona. Perquè si bé tenim una llei d’amnistia avalada per majoria absoluta al Congrés dels Diputats, i la teoria diu que el jutge ha d'aplicar les lleis penals, civils, mercantils, administratives i socials que aprova el legislador, quan topem amb el conflicte català entrem en la galàxia de les excepcionalitats. I, tal com molts presagiàvem, el Suprem avui manté ferma la seva negativa a amnistiar Carles Puigdemont i la resta de líders independentistes.
Malgrat tot, l’expresident va reaparèixer dijous al matí al passeig de Lluís Companys de Barcelona des d'on va oferir un breu parlament davant de milers de persones. Val a dir que tots compartíem el mateix guió. El president Puigdemont seria detingut per la policia catalana abans d’accedir al Parlament i, seguidament, seria traslladat a Madrid per declarar davant del jutge Pablo Llarena. Una d’aquelles sotragades que ben segur entorpiria la presa de possessió del nou president.
Però, per a sorpresa de tots, perquè aquí cal dir que ni el millor dels guionistes de Netflix s’ho hauria imaginat, el dia es va concloure amb una investidura per majoria absoluta de Salvador Illa, dues operacions “gàbia” que van paralitzar el trànsit a bona part del país i un operatiu fallit dels Mossos d’Esquadra per detenir el líder de Junts. Un dia per emmarcar.
Alguns titllaran la gesta d’impecable exercici de desobediència civil, d’altres, d’espectacle deplorable que ha ridiculitzat la policia catalana. Sabem que avui l’expresident és de nou a Waterloo, des d’on ha denunciat la politització de la justícia espanyola i la complicitat del partit republicà amb l’onada repressora. La trista realitat, però, és que alguna cosa s’ha esberlat.
Catalunya enceta una nova etapa en què l’eix nacional s’ha vist destronat per l’eix ideològic. I en aquest context, avui més que mai necessitem que les dues principals forces de l’independentisme, Junts i ERC, es reconstrueixin i retornin a la política propositiva, amb lideratges forts i propostes compartides. Rebaixar la tensió i recosir ferides.