Europa bé, gràcies!

Tinc la sensació que no som conscients de l’autocensura que practiquen els mitjans generalistes del país. El fet és extremadament greu. Llegeixo avui diumenge a la premsa estrangera, abans d’escriure aquest article, que les negociacions entre Ucraïna i Rússia han fet un gran avenç. Aquí, entre nosaltres, ningú en piula. Potser ho faran demà. O mai. No ho sabem. Una de les maneres de demostrar gratitud que utilitza la premsa agraïda -és a dir, la que rep quantioses subvencions indiscriminades- consisteix en fer veure que a l’estranger les coses tampoc van tan bé. Ja que no poden criticar els aberrants polítics que governen el país i la resta d’Espanya, l’estratègia consisteix en dir que els de fora són iguals. El mètode és subtil: consisteix en informar únicament d’allò que fan els clarament incompetents -per exemple, Boris Johnson- però no parlar mai dels que fan coses -per exemple, Draghi, Macron, Scholz, von der Leyen, i altres-. El conjunt de desinformacions porten a pensar que Europa va malament, cosa que no és certa.

Ningú és conscient de les coses transcendentals que tenen lloc malgrat nosaltres. Coses que fan altres i que ens beneficiaran. Vistos els nostres parlamentaris -que serveixen per a poc més que per xerrar i, el que és pitjor, fer-ho malament i de forma poc amena- no podem esperar la producció de bones lleis que ens preparin per al futur. Per sort a Brussel·les sí que ho fan. Elaboren directives que, després, nosaltres haurem de transposar a la nostra magrejada legislació. La majoria de coses bones que ens passen és degut a que hi ha un govern europeu que ens vigila i ens indica per on hem d’anar. Algú es pensa que el tema de vacunació del covid-19 hagués funcionat a casa nostra sense les accions de la Comissió Europea? Algú creu que els nostres escorxadors són exemplars si no fos per les normes comunitàries? I per què es pensen que quan viatgen per Europa poden fer servir el mòbil com si fossin a casa? No han observat que ja no es venen bombetes incandescents i que els leds estan a l’ordre del dia? Qui es pensen que ho ha regulat tot això? Doncs bé, ara se n’està preparant una grossa. Una de les directives clau per la transició energètica.

El 30 de març la Comissió va presentar el projecte de reglament que alguns mitjans anomenen eco-concepció dels productes duradors. L’ha presentat Frans Timmermans, el vice-president de la Comissió encarregat del Green Deal (conegut també com  Pacte verd). Es tracta d’acabar amb el concepte kleenex (utilitzar i llençar) que s’ha instaurat entre nosaltres els darrers seixanta anys. I això s’ha analitzat, i es regularà, per a tots els bens. Els telèfons que es canvien perquè la pantalla s’ha esquerdat o la bateria no funciona, per als vestits que ja no ens agraden, per al rentavaixelles que et costa més reparar que canviar, etc. Els nostres mitjans n’han parlat una mica d’aquesta iniciativa limitant-se a informar que canviar cada any de roba esdevindrà més difícil. Hi ha qui encara no sap que “la moda és una forma de lletjor tant intolerable que ens obliga a canviar-la cada sis mesos” (Oscar Wilde).

S’ha de consumir menys i millor. Això vol dir gastar menys diners? No. Es tracta de comprar millor, de comprar productes durables.

El desafiament que entoma la Comissió és el de l’economia circular. S’ha de consumir menys i millor. Això vol dir gastar menys diners? No. Es tracta de comprar millor, de comprar productes durables. Més sòlids. Tornar a la concepció, que avui ens sembla passada de moda, del "això serà per a tota la vida". Per què no? El tema afecta no només a la fabricació. Segons la Comissió, la concepció d’un producte determina el 80% del seu impacte ambiental posterior. I és aquí on està el secret del regulador. La llei podrà prohibir la fabricació de bens que no estiguin ben dissenyats des de la perspectiva ambiental. La reparació, la venda de segona mà i el reciclatge seran noves formes d’ocupació que ara no tenim. Aquest serà uns dels impactes en la creació de llocs de treball.

Cada europeu compra cada any roba per un pes de 26 kg i en llença per pes d’11 kg. Els micro-plàstics que tant ens amoïnen no només provenen de les bosses de plàstic. En un 35% provenen dels polièsters o els acrílics de la roba! No té sentit. Si volem complir amb els objectius climàtics, cal córrer. Per això no estem parlant de mesures a futur llunyà. La regulació entrarà en vigor el 2024, d’aquí dos anys. I s’espera que el sector tèxtil estigui totalment regulat abans del 2030. L’acompanyaran altres productes la fabricació dels quals cal vigilar de forma urgent: telèfons, pneumàtics, materials de construcció, panells solars, ciment, alumini, etc. Tot això ajudarà, de retruc, a transformar el món. Els països estrangers que no compleixin no podran exportar a la Unió Europea (UE), que és, com saben, el primer mercat del món. I això hauria de ser motiu de positiu orgull: quan Europa s’arremanga, el món s’ha d’arremangar.

Per això, quan em pregunten "com va tot?" sempre contesto: "Depèn. Parles de mi? Del país? Del futur del món? D’Europa? Del meu poble?". Honestament, mentre siguem membres de la UE, no ens podrem queixar. Anem prou bé, malgrat nosaltres.