Exportacions: Déu es va aturar a Sebastopol?

Les darreres informacions econòmiques aparegudes ens parlen de l’augment de les exportacions de Catalunya. Sembla que som el motor de les exportacions espanyoles. Però, com és habitual, cal llegir les xifres fent-hi una mica d’anàlisi. Si ho fem, ens adonarem que som continuistes d’una tradició: la de vendre en un mercat protegit. L’històricament tradicional mercat interior que els darrers anys s’ha eixamplat. Allò que era el nostre mercat protegit -Espanya- s’ha notablement eixamplat. Ara és la Unió Europea (UE).

La segona meitat del segle XIX va veure una batalla formidable entre lliurecanvistes i proteccionistes. Tots els estats van esdevenir proteccionistes d’una manera o d’una altra. Gravant les importacions amb aranzels, o fent operacions de màrqueting com ara forçar els altres a indicar l’origen del producte per desprestigiar-los -d’aquí prové el famós “made in England”-. El proteccionisme tenia per objectiu afavorir el creixement de la indústria nacional de cada estat mitjançant la protecció a la competició externa. Espanya, sempre fent les coses cap per avall, va pretendre fer just l’operació inversa: els que governaven a Madrid eren lliurecanvistes i els catalans eren proteccionistes. Les raons eren òbvies: Espanya, en general, no tenia una indústria per protegir; els catalans sí.

Aquest avantatge competitiu podia haver estat un bé de Déu, però ho va ser a mitges. Esdevenir la fàbrica d’Espanya va ser, en certa manera, un llast. La nostra economia es va acostumar a vendre de manera fàcil. Espanya era un desert mercantil, proveït únicament per Catalunya. El nostre país no es va sentir prou esperonat com per agafar les maletes, el mostrari, i viatjar fronteres enllà. Només les guerres exteriors van significar exportacions a escala massiva -cosa que ja feien altres països-. La Guerra de Crimea* primer (1853-56) –“Déu ens doni aigua i sol, i guerra a Sebastopol”- i la Primera Guerra Mundial (1914-1917), després, van significar unes exportacions fabuloses, sense esforç.

El nostre país no es va sentir prou esperonat com per agafar les maletes, el mostrari, i viatjar fronteres enllà

La realitat és que Catalunya exporta, però no tant com ens sembla. Quan es compten les exportacions comptabilitzem les que es fan fora d’Espanya. I d’aquestes resulta que el 60% és a països de la UE, el que podríem anomenar com “mercat interior” (dades d'Idescat). De fet, aquest és el nom de la UE des de la perspectiva del comerç: mercat interior. No s’haurien de comptar ben bé com exportacions. O sigui que, si parlem d’allò que coneixem com “exportacions” de veritat (fora de la UE) estem en el 40%. De tot el que venem fora, el 40% va més enllà de la UE. Mentre que França a la UE el 46% i Itàlia en el 47% (dades Banc Mundial). Per tal de fer-me entenedor: ¿podem considerar exportació un motor fabricat a la Seat de Martorell i venut i enviat -o sigui facturat i comptabilitzat com exportació- a Volkswagen d’Alemanya? És un simple canvi de fàbrica. Depenent d’on vulguem posar el nostre llistó d’autoexigència quedarem més o menys satisfets amb nosaltres mateixos.

Però encara hi ha més. Si parlem d’exportacions de Catalunya, és a dir si contemplem el país com una realitat independent, hauríem de comptar les vendes a Espanya com “exportacions” a la UE també. És llavors quan allò que podríem considerar “veritables exportacions” fora de la UE col·lapsen, situant-se en el voltant del 25% (dades d’elaboració pròpia a partir d'Idescat). Dit d’altra manera, si Catalunya fos un país independent només una quarta part de les vendes a l’estranger anirien fora de la UE, mentre la majoria dels països pròxims ho fan en gairebé un 50%.

Aquesta realitat es veu confirmada per l’empirisme. Sempre que viatjo procuro visitar els mercats de productes frescos i els supermercats. I sempre busco el racó on poden haver-hi productes catalans (oli, arrossos, conserves, etc.). La frustració acostuma a confirmar les xifres que els comento, especialment fora de la UE. Prestatges plens d’olis francesos, italians, grecs... Per contra, de catalans n’hi ha una o dues marques, molt conegudes. Igualment succeeix amb els vins. I no cal dir que, pel que fa a preus, sempre estem a la franja baixa.

L’exportació internacional fora del mercat interior -abans Espanya, ara la UE- continua sent una assignatura pendent

No haurien d’enlluernar-nos les xifres absolutes -xifres de vendes a l’estranger- i hauríem de fer anàlisis més acurades. I la premsa especialitzada també hauria de fer un esforç. Abocar dades falsament triomfalistes no ajuden. L’exportació internacional fora del mercat interior -abans Espanya, ara la UE- continua sent una assignatura pendent. Molt pendent. Quan no plou no porta enlloc organitzar processons de pregària. Com tampoc va servir de massa demanar-li a Déu que mantingués la guerra a Sebastopol!

*Conflicte en el que va participar presencialment el general Prim.