Fahrenheit: Ens han educat les xarxes socials

Aquest divendres s’estrena a Catalunya elFahrenheit 11/9, el darrer documental del cineasta nord-americà Michael Moore. La pel·lícula es va estrenar el 6 de setembre al Festival Internacional de Cinema de Toronto i va arribar als EUA el 21 del mateix mes, amb un passi previ el dia 10 a Flint, la seva ciutat natal. Dilluns al migdia, a la Universitat Pompeu Fabra vam tenir l’oportunitat d’assistir a la seva pre-estrena a l’estat. Va coincidir amb l’hora d’una classe meva de Comunicació Audiovisual i amb l’interès dels meus alumnes per anar-hi; vam traslladar la classe a l’auditori.

***SPOILER ALERT***

Escrit, dirigit i produït per Moore, el documental agafa la victòria inesperada de Trump com a punt de partida i fer-se la pregunta de “com pebrots hem arribat aquí?” per acabar fent una gran crida a l’acció “fes alguna cosa abans no sigui massa tard”.

Si una cosa bona té Michael Moore és que no enganya ningú. La seva actitud partisana lluny de falses equidistàncies és el fil conductor de la seva obra, que abasta cinema, televisió, teatre i literatura. El títol és ja tota una declaració d’intencions. Fahrenheit 11/9 és un recordatori del seu documental del 2004 Fahrenheit 9/11 que fa referència als atacs de l’11 de setembre del 2001 als EUA. Farhenheit ja feia al·lusió a la novel·la Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, una distopia on els llibres estaven prohibits.

Tampoc no enganya amb els públics objectiu del documental. Moore és capaç de trobar els fets rellevants per a diferents grups socials, cosir-los i trobar el missatge que els mogui a l’acció. Si ens hi fixem bé, la pel·lícula s’adreça als votants Demòcrates que les campanyes de Trump van aconseguir desmobilitzar: afroamericans, dones, homes blancs i joves.

"Moore és capaç de trobar els fets rellevants per a diferents grups socials, cosir-los i trobar el missatge que els mogui a l’acció" 

L’inci és especialment dur amb el cas de l’enverinament infantil per la ingesta de plom. Va passar a Flint, la ciutat de Moore, quan a principis del 2014 una sèrie d’interessos polítics i econòmics va fer que la ciutat passés a consumir l’aigua cristal·lina del llac Huron (té les reserves d’aigua dolça més gran del món) a l’aigua contaminada del riu Flint. Els enverinaments van afectar principalment les classes baixes i especialment els afroamericans. Si la història us resulta increïble, espereu a veure’n el colofó amb visita del llavors president Barack Obama.

El segon grup a qui es dirigeix el documental és a les dones. Moore parla amb diverses candidates a les eleccions de mig mandat al Congrès i al Senat. Una de les protagonistes és la Rashida Tlaib, filla d’inmigrants palestins i que ha sortit elegida tot just fa 24 hores; serà la primera dona musulmana al Congrés. A la Rashida l’heu vist en un dels vídeos virals on els seguidors de Trump treien opositors a cops dels seus mítings.

El tercer grup a qui Moore crida a l’acció és al dels hòmens blancs de mitjana edat i que s’han quedat fora del mercat laboral per culpa dels canvis en el mercat de la feina. Destaca una conversa amb un d’ells on reflexiona sobre el fet que en les darreres eleccions presidencials els demòcrates tenien discurs per a totes les minories tret de la minoria d’homes blancs de classe mitjana.

I finalment el missatge més potent, dirigit als/pels joves. Moore fa un seguiment al moviment Never Again, sorgit dels estudiants supervivents de la massacre de Parkland (Florida) del febrer del 2018, a qui sembla passar-los el testimoni. Aquest any quatre milions de joves nord-americans faran 18 anys i és clau que s’impliquin amb el futur de les seves societats. Els joves de Never Again agraeixen tot el que hem fet les generacions anteriors per ells, i que vist que no ha anat massa bé demanen que ens apartem i que els deixem fer a ells a partir d’ara. Quan Moore els diu que qui els ha educat són els adults, una noia replica de manera immediata: “No, els mitjans socials són qui ens han educat”.

Arribat aquest punt és quan a l’espectador li explota el cap i alhora es fa la llum: si els mitjans socials van ser clau per a la victòria de Trump (i imitadors) potser la clau per derrotar-los també és als mitjans socials. Els de Never Again ho tenien molt clar. Jo hi afegiria els llibres, perquè si no hi ha el perill que passem del Fahrenheit 11/9 al Fahrenheit 451.

Per saber per què la cantant Gwen Stefani és la culpable que Trump sigui president dels EUA haureu d’anar a veure la pel·lícula.

Exercici per al lector: Veure el documental en clau catalana / espanyola / europea.