Vull començar posant-los un exemple fantasiós, però fàcil d’entendre. Imaginin un país amb dos mil habitants. La meitat té interès a llegir. De fet, compren llibres habitualment. L’altra meitat no té gens d'interès a fer-ho. De fet, no ho fa mai. Només compra un llibre un cop l’any que utilitza per decorar la llibreria del menjador de casa. Ara imaginin que, per la raó que sigui, aquest país de dos mil habitants veu, durant un temps, l’oferta limitada a mil llibres l’any. I que les autoritats subvencionen les llibreries per tal que baixin preus i venguin llibres a cor què vols. I imaginin que, a sobre, les autoritats fan propaganda per tal que es comprin llibres. Molts dels que no estan en absolut interessats a llegir, en compraran per allò que els deia -per tenir la llibreria del menjador decorada, per donar-se-les de cultes, etc. Com que de llibres només n’hi ha mil per a tota la població, molts de la meitat del país que realment tenen interès a llegir es quedaran sense llibre. I tot per les ànsies populistes dels governants de donar satisfacció a les llibreries i als que no tenen gens d'interès a llegir. Fantàstic, no? Doncs exactament això és el que succeeix amb el turisme.
L’anècdota m’ha vingut al cap en recordar determinats museus plens de turistes que van seguint l’estúpida bandereta i fent fotografies sense sentit. Em revolta l’escena del frustrat viatger que, possiblement, ha estalviat durant mesos o anys per fer milers de quilòmetres i poder contemplar una peça museística amb la qual ha somiat des que era adolescent. Una frustració provocada per aquells centenars, milers, de turistes que, sense gens d'interès pel que s’explica en el museu, caminen com idiotes fent-se grotesques selfies.
"Les decisions sobre les barreres al turisme s’han de prendre lluny de les autoritats locals, ja que els perjudicats sovint són gent localment poderosa, cacics de població"
Llegeixo que la vila de Saint Tropez ha engegat una campanya en la qual recomana que els turistes no hi vagin. I tot això em fa reflexionar sobre els mètodes -provisionals, mentre no se solucioni definitivament el tema- per dissuadir els fluxos de turistes.
De fet, la primera acció a prendre seria que els governants se n’adonessin, a escala internacional, d’un fet evident i inevitable: el turisme de masses és insostenible. I davant aquesta situació no valen justificacions possibles com ara dir que aquesta activitat comporta beneficis econòmics. De la mateixa manera que un bon dia es va decidir que contaminar rius no era sostenible, encara que s’hi perdessin diners i moltes empreses i sectors sencers haguessin de plegar -per exemple, el sector de tints de roba a Catalunya. Com tampoc ningú justifica la producció de drogues com una cosa bona perquè dona ingressos.
Aquestes decisions sobre les barreres al turisme s’han de prendre lluny de les autoritats locals, ja que els perjudicats sovint són gent localment poderosa, cacics de població. I també dels petits comerços que malviuen de les visites dels turistes. És així que va haver de ser el primer ministre Draghi qui prohibís que els creuers atraquessin al port de Venècia, en contra de l’opinió de l’alcalde i d’altres “poders” locals. Per tant, temo que el problema tindrà una solució definitiva quan la Unió Europea actuï -vagin a saber si per decisió del TJUE.
"El viatger és conscient que ha de pagar un preu per allò que realment desitja. Com ho paga el soci del Barça o l’amant de qualsevol activitat"
De moment, hi ha poders locals que hi fan la seva en el bon sentit. He passat dos dies a Tolosa de Llenguadoc, i a alguna població veïna. He observat un fet clar i estimulant: no deixen entrar els autocars a la ciutat. Qui vulgui visitar un lloc, que s’ho treballi. Que camini, que hi arribi en metro, en taxi o com vulgui. I és una satisfacció pel viatger. I pels ciutadans que habiten l’entorn, i que no el veuen sensiblement alterat. I és que el viatger és conscient que ha de pagar un preu per allò que realment desitja. Com ho paga el soci del Barça o l’amant de qualsevol activitat. I cal dissuadir als que no tenen cap altre interès que el de dir: “Si avui és dimarts, això és Bèlgica”.