La fi de l’Europa naïf?

Quan s’estudia la jerarquia de les lleis en els països democràtics es col·loca la Constitució a dalt de tot. Alguns hi posen, per sobre, els tractats internacionals. Els que no ho fan formalment, ho fan de facto: modifiquen la constitució per tal que no digui res contrari al tractat internacional en qüestió. A Espanya s’ha fet diversos cops: per assumir els tractats de la Unió Europea (UE), l’OTAN, per a la implantació de l’euro, etc. La Constitució espanyola no ho fa, però la francesa i d’altres especifiquen el principi de reciprocitat: el tractat s’aplicarà sempre i quan també sigui aplicat i respectat per l’altra banda.

Ara bé, què passa quan intervé la propietat transitiva? Als estats membres de la UE que, lògicament, tenen subsumida la seva legislació a la qual emana de les institucions europees se’ls presenta, sovint, un dilema. Els tractats de comerç internacional són competència exclusiva de la UE, està clar -França no pot signar cap conveni comercial amb la Xina, per exemple. Però i si l’altra part d’un acord signat per la UE -la Xina, per exemple- no respecta el principi de reciprocitat? Se n’ha de desvincular França perquè la seva constitució exigeix aquesta reciprocitat? No pot, perquè, per altra part, la seva legislació està subsumida a allò que diu Europa... És en aquest sentit que cal emmarcar l’important visita que han fet la presidenta von der Leyen i el president Macron a la Xina.

La nostra premsa generalista s’ha fixat en el vessant polític-militar de la visita del president Macron -és el que dóna carnassa a les tertúlies radiofòniques-. Però el president ha viatjat a Beijing amb 60 empresaris: LVMH, EDF, VOLIA, AIRBUS, etc. No són precisament allò que podríem dir-ne “morralla”. En certa manera la visita de Macron ha volgut remarcar dues coses: l’ascendent francès -juntament amb l’alemany- sobre la Comissió Europea, però també per certificar allò que la presidenta von der Leyen ha dit al president Xi Jinping: el bròquil s’ha acabat. El període naïf que ha caracteritzat la política d’intercanvis comercials europea s’ha acabat. A partir d’ara s’aplicarà la reciprocitat. La presidenta ja li ho va dir al president Biden en el seu darrer viatge als Estats Units. Què vol dir tot això?

El període naïf que ha caracteritzat la política d’intercanvis comercials europea s’ha acabat; a partir d’ara s’aplicarà la reciprocitat

Fins ara Europa -que té tendència al bonisme- ha estat l’únic bloc comercial que ha respectat la llibertat de comerç sense restriccions. Únicament s’han aplicat les limitacions de la legislació interna europea: és a dir, “només accepto els teus productes si respecten les reglamentacions que s’apliquen als productes propis europeus”. Bé, aquest és el principi que ha tocat fi. Molts hi volen veure proteccionisme. No. És reciprocitat.

Amb les lògiques presses per a la transició energètica, els Estats Units van promulgar la IRA (Inflation Reduction Act) que no és res més que premiar amb subsidis les empreses que s’instal·lin al país amb motiu de la transició energètica. Efectes? Es farà servir acer americà per construir aerogeneradors, per exemple; els cotxes elèctrics tendiran a ser americans encara que els europeus siguin tecnològicament superiors, etc. Europa hi perdrà. El missatge de la presidenta von der Leyen va ser ras i curt: o canvieu la llei o la milloreu en el procés reglamentari o, simplement, farem el mateix nosaltres.

Ara li ha tocat a la Xina. Una de les accions és no deixar accedir a contractes públics a empreses xineses. Com fa la Xina amb les empreses estrangeres. Per fer-ho nostrat: un xinès pot ser propietari de l’Espanyol, però no sembla que un català pugui ser propietari del Beijing FC (que no sé ni si existeix). Ignoro si l’exemple és molt encertat, però ja m’entenen.

Sembla ser que determinats empresaris francesos ja li van dir al president Macron que Europa no podia continuar sent “l’idiot du village planétaire”. I el president n’ha pres nota i amb la seva visita a la Xina ha volgut reforçar el missatge de la senyora von der Leyen. I les limitacions o sancions que Europa pot aplicar van des de les mesures suaus (fer respectar la reglamentació europea als països tercers) fins a més severes: no importar productes on hi hagi intervingut mà d’obra forçada (habitual a la Xina), o només importar productes que respectin el medi ambient en la seva fabricació, etc.

Queda pendent una acció final que s’està estudiant: la “Buy European Act” per dinamitzar el “Made in Europe”. Sembla que s’aprofitarà la transició energètica per implantar alguna cosa similar. I és que ja no es tracta de veure la UE com un conjunt d’interessos aïllats que se sumen. No. Es tracta dels interessos europeus per ells mateixos. Després del que s’anomena “policrisis”, els països de la Unió han conclòs que sense mirar Europa com una unitat no anem enlloc. I això a l’empresa catalana l’afavorirà enormement.