L'anomenada revolució verda, als anys 40 del segle passat, va suposar l'adopció global de l'agricultura moderna. La combinació de la millora genètica de les plantes agrícoles, la mecanització, l'eixamplament del regadiu i l'ús d'agroquímics va permetre fer un salt gegantí en la lluita contra la fam, un fet que va ser reconegut en atorgar el Premi Nobel de la Pau de 1970 a Norman Borlaug pels seus treballs de millora genètica del blat. Tanmateix els resultats d'aquesta transformació no van ser sempre positius. Exemple d'això, n'és la seva influència en la pèrdua de biodiversitat agrícola i natural, així com altres externalitats negatives en sòls i aigües. Una de les icones de la revolució verda en va ser el DDT, un potent insecticida que avui està descartat i prohibit pels seus efectes contra el medi ambient i contra la salut humana.
Al mateix temps a Europa naixia la PAC, la política agrària comuna amb els objectius d'assolir la suficiència alimentària, estabilitzar els mercats i proveir aliments segurs a preus assequibles. Aquesta política, destinada al ciutadà, és a dir al consumidor, requeria un col·laborador necessari, l'agricultor, a qui es va proveir d'un complex sistema d'ajuts públics. Des de llavors a casa nostra la nevera ha estat sempre plena i hem oblidat la complexitat i la dificultat del procés per omplir-la.
En paral·lel hem sigut cada cop més conscients dels impactes mediambientals de l'activitat humana per proveir el nostre benestar. Entre altres, hem hagut de respondre sobtadament a la pèrdua de la capa d'ozó, al mateix temps que el canvi climàtic està tenyint d'inquietud el futur. La reacció enfront a aquest desenvolupament desnordat ha provocat, en alguns àmbits culturals, una posició a la defensiva, amb la voluntat de recuperar els equilibris anteriors entre producció i natura. En el cas de l'agricultura, aquesta cultura ha idealitzat la petita explotació i sistemes productius tradicionals, enfrontant-se obertament a l'agricultura moderna, altrament dita convencional i intensiva. I de retruc ha trobat un culpable: el pagès.
D'alguna manera s'ha volgut reinventar el passat, contraposant l'agricultura suficient a una agricultura idealitzada. Sovint s'han oblidat factors determinants en l'aposta alimentària, tals com la globalitat del mercat, la suficiència alimentària com a exigència ineludible i l'assequibilitat econòmica dels aliments (un dret bàsic). I, des d'un altre punt de vista, s'ha oblidat la realitat de la producció alimentària, amb plagues, malalties, dejeccions, males olors, etc. Com si fos possible un entrepà de pernil sense aquesta realitat.
"S'ha volgut reinventar el passat, contraposant l'agricultura suficient a una agricultura idealitzada"
L'alimentació avui ha de proveir aliments als més de 7.000 milions d'habitants del planeta i a 10.000 milions l'any 2050. El risc zero no existeix, però amb coneixement, temps i recursos s'està avançant en la reducció i moderació de toxicitat d'agroquímics, en la limitació d'antibiòtics en producció animal, en la gestió de dejeccions ramaderes, etc. I, en general, en garantir la seguretat sanitària dels aliments. Però el proveïment alimentari mundial té moltes exigències. La FAO estima que fins al 2050 haurem d'augmentar la producció un 60% i això s'haurà de fer sense modificar significativament la superfície forestal a fi d'evitar un canvi climàtic catastròfic. El camí proposat per la FAO s'anomena "intensificació sostenible", és a dir, produir més en el mateix espai però mitjançant un sistema productiu mediambientalment més amable, amb el suport de la tecnologia i el regadiu. Efectivament, la tecnologia ens va oferint noves solucions en sistemes intensius cada cop més propers a l'objectiu residus zero en els aliments i en el medi, de fet estem inventant un futur més sostenible.
En aquest context quin rol hi juga l'agricultura ecològica? D'entrada cal reconèixer el seu rol de pionera vers una major consciència des del punt de vista saludable i mediambiental. L'agricultura ecològica forma part del futur, sens dubte, però avui no li és possible atendre els objectius de suficiència de proveïment ni d'assequibilitat econòmica d'una manera generalitzada, ates la minva de rendiments productius i els preus (i costos) superiors. Aquestes circumstàncies ubiquen l'agricultura ecològica en espais de demanda selecte, Es tracta d'una demanda creixent però allunyada de l'objectiu de suficiència, avui representa l'1,2% de la superfície agrícola mundial.
En la meva opinió l'agricultura ecològica incrementarà el seu espai en el futur, i és bo que així sigui. Tanmateix l'agricultura convencional, amb sistemes intensius sostenibles, seguirà sent la base principal de la producció mundial. Per tant és de justícia defensar amb fermesa el respecte i valoració de l'agricultura en qualsevol de les seves manifestacions amb vocació sostenibles.