Futur. En què convindria centrar-nos? (I)

Aquest no pretén ser un article d’economia que té per objectiu donar resposta als reptes del país. Ni jo sóc economista, ni crec en les prediccions -ni tan sols en les meteorològiques-. Només intento aplicar la lògica més bàsica de l’home del carrer que vol que el futur sigui millor que el passat. Basant-se en dades fiables, és clar. Per tant, que ningú esperi cap declaració acadèmica, sinó unes quantes idees bàsiques.

Al llarg de la vida, he observat que aquelles persones o països que l’esguerren massa sovint, no es coneixen prou a si mateixes. Tenen capacitats i febleses, com tothom. Però no aconsegueixen projectar les serves fortaleses -perquè sovint les desconeixen- ni mitigar les seves febleses -perquè no són conscients d'aquestes-. I em temo que Catalunya no es coneix prou a si mateixa. Contràriament al que sembla, desconeixem la nostra història recent o, millor dit, només coneixem allò que ens interessa -per exemple, si es conegués amb una certa profunditat el segle XIX, entendríem moltes coses i ens estalviaríem moltes pífies-. Per tant, ara cenyint-nos a temes merament econòmics i productius, abans que res, mirem qui som.

No entraré en massa detalls del sector serveis. Em fa por. Perquè aquí tothom hi vessa el que li convé, i les afirmacions són tan interessades com transmissores de falsedats. Fins fa poc, la moda entre nosaltres ha consistit en assegurar que una societat és més avançada com més porció del seu PIB estigui orientada als serveis. Indirectament, s’ha vingut a dir que la indústria contamina, que és de països endarrerits i per això es traslladen les produccions a la Xina. Les successives crisis (la de la pandèmia, sense anar més lluny) han demostrat que no és així. Que els països més resistents tenen una indústria forta. Hem descobert que les vacunes administrades a la Unió Europea, per exemple, es fabricaven a Europa. És una bajanada escampar la idea, com fan molts mitjans de comunicació, que l’estructura econòmica catalana és tan avançada com, per exemple, l’alemanya, ja que ambdues tenen un sector serveis molt gran. Mentida -per cert, les fake news són habituals entre nosaltres des de fa un pila d’anys-. Alemanya té moltes propietats industrials escampades pel món i, per tant, no compten en el seu PIB -sense anar més lluny, Seat es troba a Catalunya i, per tant, compta en el PIB català i no en l’alemany; però Seat és alemanya!-. Per tant, no esbombem mites amb falsedats.

Un país farcit de cambrers és tan nociu com un altre ple de físics nuclears

Però hi ha una raó addicional per malfiar dels entusiastes en excés del sector serveis. En general, cadascú diu el que li convé. Un cambrer de La Rambla forma part del sector serveis. Un físic atòmic d’un laboratori d’assajos, també. No dic que sigui millor l'un que l’altre -un país farcit de cambrers és tan nociu com un altre ple de físics nuclears-, sinó que la seva feina és diametralment oposada. Tanmateix, per contra, utilitzem l’agregat econòmic per posar-lo en un mateix sac i comparar-nos.

Per això, he volgut posar aquí una petita taula que mostra com tenim repartit el sector serveis en comparació amb França (no he gosat agafar altres països com Alemanya o països del nord d’Europa per no fer tanta sang). Però déu n’hi do. Guaitin:

Deixo de banda l’apartat d'administració pública i defensa tota vegada que no som un estat independent i, per tant, aquest concepte no pot ser comparat. Per a la resta, m’he permès marcar aquells subsectors que guarden diferències. Alguns comentaris:

• S’observa que tenim massa comerç i bars. És d’esperar que la pandèmia ho corregeixi, encara que la transició serà tràgica per als afectats. Tanmateix, les xifres mostren que l’ajust és inevitable si volem anar bé.
• Pel que fa a les activitats científiques, tècniques i professionals, no cal parlar-ne gaire. Aquest país no creu massa en la tecnologia ni en la recerca. Tampoc en els serveis professionals llevat de metges i advocats. Pensar el contrari és, hi torno, no conèixer-se a un mateix i, per tant, esguerrar-la. Com no s’articuli una certa obligatorietat o estímul, no farem res. Els avenços en despesa tecnològica i professionalització d’activitats que ha fet el país han vingut generalment provocats per la integració a les normatives i mercats de la Unió Europea.

No tenim la productivitat necessària com per ajudar als necessitats en el nivell que correspondria

• Serveis sanitaris. Jo diria que aquí tenim prestigi mundial. Sempre n’hem tingut: Barraquer, Puigvert, Trueta, Hospital Clínic... i tants altres que em deixo. Parlant amb estrangers he descobert quanta gent de països avançats ve a Barcelona per tractar-se malalties. Ho hem fet bé en el passat i ho podem fer bé en el futur. Cal impulsar aquest sector i donar-li prestigi social i econòmic -donar prestigi i categoria a les coses no és el nostre fort -.
• Serveis socials. No cal parlar-ne. Ja ho fan molts altres. La realitat és que aquests serveis acostumen a ser públics i, per tant, es financen amb l’excedent econòmic de tots, mitjançant impostos. I nosaltres, com he apuntat en algun altre article, no tenim la productivitat necessària com per ajudar als necessitats en el nivell que correspondria. No generem prou excedent.
• Activitats artístiques, recreatives i altres. Ignoro les raons d’aquesta enorme diferència amb França. Però els d’aquest sector acostumen a protestar... Deixem-ho aquí. Em sembla que barrejar cultura (Teatre Nacional, per exemple) amb activitats recreatives (el Barça) ajuda poc a detectar el rol de cadascú.

Bé, aquesta petita taula només pretén demostrar que quan es parla del sector serveis tothom entén el que vol. Dit això, seria bo centrar-nos en el sector industrial. Cosa que faré la setmana entrant.