Escrivia en el meu darrer article a VIA Empresa sobre la translació del model de BuzzFeed de la web a la televisió. Amb la docusèrie "Follow This" innova en dos aspectes: 1) en l'elecció dels temes la fan els editors amb l'ajut d'algorismes que els descobreixen temes poc tractats, sovint dels marges de la web, i 2) en què els redactors formen part de la narració de la història. Tot això dóna com a resultat mini documentals de vora 15 minuts de durada on making of, documental i reportatge escrit per a BuzFeed.com es confonen.
El resum de tot plegat seria que una web que va començar el 2006 fent llistes de "les 10 coses que..." ha creat un nou gènere audiovisual a la televisió global Netflix. Podríem recórrer el camí a la inversa i pensar a fer el mateix a la web? Podríem redefinir el reportatge informatiu a la web? Com es fa un article per a ser llegit en web en temps d'algorismes, mòbils i assistents de veu?
"Com es fa un article per a ser llegit en web en temps d'algorismes, mòbils i assistents de veu?"
Observeu que a la web parlem encara de pàgines, articles, apunts, revistes digitals i pàgines índex entre molts altres conceptes herència del món editorial físic. La impremta tal com la coneixem a Europa és del 1445-50, i durant els primers 200 anys es va dedicar a imitar els copistes humans. A la web som encara en aquests 200 anys posteriors a la impremta: estem copiant els formats impresos. I si la tecnologia accelera la història, des del 89 que naixia la web ja han passat més de 200 anys.
Alguna cosa hem fet fins ara. Als articles a la web hi hem afegit enllaços, imatges, vídeos de gatets i fins i tot algun tuit incrustat, però això és un canvi incremental i no estructural. El periodista i teòric dels mitjans digitals Jeff Jarvis ja va vaticinar el 2015 la mort de l'article i crec que ja ens tocaria enterrar-lo. I potser no és tan complicat com sembla.
A les facultats ens ensenyen que un article ha de tenir un títol, una entradeta que capti l'atenció i respongui al perquè hauria de llegir això, uns antecedents mínims per posar en situació a qui no coneix bé el tema, una exposició dels fets amb dades, un punt de vista alternatiu i la conclusió que pot contenir una opinió. En paper estem obligats a tractar tothom igual, en un mitjà interactiu som lliures de fer-ho o no.
La solució és pensar en un article no com un bloc monolític de longitud fixa sinó en un ens líquid que flueix amb el consumidor (paraula lletja però ara us explico perquè no en puc dir lector). L'exposició d'antecedents inicial de l'article s'hauria d'adaptar a les necessitats de cadascú. Si estem escrivint un article sobre política catalana per a una audiència local, no ens caldrà explicar massa cosa; si l'expliquem per a una audiència global, acabarem a Guifré el Pilós. Depenent del que sapiguem del nostre usuari (pot ser una dada tan bàsica com la geolocalització) li donarem més o menys informació que òbviament no crearem de nou sinó que inclourem d'una font solvent amb cita o enllaçarem.
Un altre aspecte que ens pot ajudar a enterrar l'article tal com el coneixem són les dades. Està bé recercar fonts, contrastar, documentar-se i fer números per avalar amb dades les tesis del nostre article però és encara millor compartir les fonts de les dades. És més, si donem una gràfica o fem evolucions de paràmetres podríem també donar la possibilitat de modificar-les d'acord amb les accions dels usuaris (som a la web, no al paper). No costa tant. Hi ha serveis gratuïts que permeten incrustar visualitzacions dinàmiques amb molt poc esforç. L'exemple paradigmàtic és el projecte Gap Minder del desaparegut professor Hans Rossling que lluita contra els prejudicis amb dades.
També podem utilitzar formats alternatius. De la mateixa manera que BuzzFeed fa servir el text (la pantalla de l'ordinador del redactor) com a contingut audiovisual, podem fer servir el contingut textual del nostre article en una peça audiovisual incrustada. No tothom llegeix de la mateixa manera, ni té temps de llegir un article en profunditat. Dotar el nostre article de formats alternatius contribueix a fer l'article líquid i per tant atractiu per a una major audiència.
I la darrera és convertir l'article en podcast. El cost de llegir i enregistrar l'article un cop redactat és relativament baix i el valor que aporta és molt alt, més si això es manté en el temps creant fons de contingut sonor. Una experiència que pot començar al metro en un mòbil veient un vídeo en format 1:1 sobretitulat perquè no en podem sentir l'àudio pot continuar en una pantalla d'un portàtil per acabar en format àudio al cotxe o a l'assistent de veu de la cuina, o a l'inrevés o en qualsevol combinació possible.
Aquestes són només algunes propostes que se m'acudeixen fruit de la meva experiència, de la famosa teoria de Jeff Jarvis sobre la mort de l'article i d'intentar desfer el camí dels documentals de BuzzFeed a Netflix. Sobretot d'aquest darrer.