Black Mirror: Frosties o McGuffins?

El proppassat 28 de desembre s’estrenava l’esperat darrer lliurament de la sèrie Black Mirror. Arribava enmig d’una gran expectativa des que a l’octubre Netflix anunciés n’estava preparant un episodi interactiu on l’espectador podia decidir amb les seves accions el decurs de la història en una narrativa en arbre amb múltiples camins.

Automàticament Twitter es va convertir en la segona pantalla (tercera si heu vist l’episodi) de Bandersnatch i es va omplir de reaccions en directe d’espectadors de tot tipus de fus horari. Hi compartien les decisions en directe, les diferents branques de la història, els bucles narratius, els easter egg, les referències vuitanteres (la de Els Joves, la millor) i —és Twitter— reaccions que anaven des de l’”amor etern” fins al Gran Germà passant pel clàssic “me l’imaginava més gran”.

"Netflix és una empresa de dades massives per sobre de tot"

Les narratives en arbre de decisió no són noves. Qualsevol que hagi llegit un llibre de Tria la teva aventura o hagi jugat al Monkey Island les coneix. Tampoc és nou per a Netflix: a principis del 2017 la plataforma ja va experimentar amb formats narratius interactius amb les sèries infantils Puss In Book (Amb el gat amb botes) i Buddy Thunderstruck. La innovació de Bandersnatch no és en el què sinó en el com.

Per veure Bandersnatch amb perspectiva hem d’obrir el focus i entendre com funciona Netflix. Molt abans de ser el canal d’entreteniment global i la productora de continguts que és avui, va ser una empresa que llogava DVDs per internet i els enviava per correu a casa. A l’antic web de Netflix et podies cercar pel·lícules, gèneres, fer-ne llistes, i ordenar i reordenar la cua de visionat de propers DVDs entre altres coses. Una versió artesana del que fem ara quan volem triar una pel·lícula amb el comandament. Des de l’any 1997 que Netflix coneix millor que ningú els hàbits de consum dels seus usuaris.

Avui Netflix a banda de guardar tot el que hi veieu guarda també les estones que us passeu anant de caràtula en caràtula, les pauses que hi feu, els tràilers que hi veieu i el temps que deixeu una pel·lícula en pausa (per saber si heu anat a fer un pipí o si esteu sopant). Amb aquesta informació i moltes d’altres, un algorisme d’IA és capaç de crear caràtules personalitzades per a cada usuari amb el fotograma que li resultarà més atractiu. Amb tota aquesta informació Netflix sap perfectament, no només quins continguts ens ha de recomanar perquè paguem el proper més amb un somriure (el 70% del contingut que hi consumim és recomanació del seu algorisme), sinó que sap on ha d’invertir per produir nous continguts d’èxit. Netflix és una empresa de dades massives per sobre de tot.

Bandersnatch és un un salt qualitatiu; a banda de registrar els patrons de consum passius i de preferències genèriques dels usuaris, ara amb la tecnologia propietària Branch Manager, poden registrar també respostes a preguntes directes que poden anar de les nostres preferències de consum a les nostres fílies i fòbies. Si ja tenien el duro, ara tenen la clau.

***Lleugers spoilers a partir d’aquí***

Al principi de l’episodi en la primera decisió aparentment innòcua hem de triar entre si prenem Frosties o Sugar Puffs per esmorzar; el Sr. Kelloggs segur que no ha fet mai una estudi d’opinió sobre els seus productes de 137 milions de potencials consumidors. Més endavant, en una decisió particularment angoixant, hem de triar qui fem saltar per un balcó, si al protagonista o al seu amic (tothom amb qui n’he parlat va fer saltar l’amic). En desconec l’algorisme, però coneixent Netflix em jugaria totes les meves dades que el temps que hem triat a escollir una opció o l’altra i els salts entre opcions mentre dubtàvem també han quedat registrades a la plataforma.

"I si l’episodi que jo he vist està fet per a mi en base a les meves dades i ningú més no l’ha vist?"

El fet que Netflix hagi escollit Black Mirror no és casual. Part de l’èxit de la sèrie rau en el fet que està situada en un futur proper que hauríem ajudat a construir entre tots amb una suposada mala utilització actual de la tecnologia. D’aquí el mal de panxa que sentim al final de cada episodi. He de confessar que Bandersnatch no és dels que més mal de panxa em va produir un cop acabat.

Però, i si fos Netflix que hagués controlat la nostra voluntat de mirar l’episodi? I si l’episodi que jo he vist està fet per a mi en base a les meves dades i ningú més no l’ha vist? I si no fós jo qui ha decidit què fa el protagonista en cada elecció? I si fos Black Mirror qui hagués estat controlant les meves decisions? Mireu el capítol bé, seguiu tots els camins possibles i fixeu-vos bé en els flaix-backs accelerats que us tornen a portar al punt de decisió en segons quina elecció. Si torneu a mirar l’episodi pensant que Netflix és en realitat les vostres decisions i el protagonista és només un McGuffin, veureu que tots els mals de panxa que passa a la ficció els tindreu vosaltres a la realitat.